El foc, les barricades a cada cantonada, les bosses del fem llençades pels carrers i els punys aixecats amb vocació reivindicativa, acompanyats de pancartes amb guillotines, s'han convertit en el paisatge habitual de les últimes setmanes a França. No importa si és París o una altra zona allunyada de la centralista capital de la república gal·la. Tot l'estat francès, de nord a sud i d'est a oest, viu un clima insurreccional, de manifestació perpetua, de protesta sempiterna. Les mobilitzacions pacífiques s'han combinat amb actuacions virulentes, amb accions violentes com ara l'assalt de l'Ajuntament de Bordeus.
El desencadenant d'aquesta onada de contestació arreu de la geografia francesa és la reforma de les pensions acordada de manera unilateral per part del president Emmanuel Macron, qui ha exhibit, de nou, la seua versió més ideològica en matèria econòmica. La modificació del sistema de jubilació de Macron implica allargar l'edat per retirar-se de la vida laboral, passant dels 62 als 64 anys, i avançar l'exigència d'haver cotitzat durant 43 anys per cobrar de manera plena la pensió.
Aquest requisit fa que si es vol percebre la totalitat de la pensió, el treballador estiga forçat a prologar la seua biografia laboral fins als 67 anys, la qual cosa és una condemna quan es desenvolupen determinades feines i s'acumulen trajectòries pesades, siga per l'assumpció d'unes càrregues físiques insuportables quan el sis encapçala qualsevol ciri d'aniversari o per un estrès psicològic encara menys recomanable en aquestes contrades de la vida. Macron, tanmateix, sembla impassible a les mobilitzacions, així com a qualsevol esmena a la seua contrareforma.
L'encabotament del president gal en retallar les pensions sota el supòsit d'assegurar la viabilitat del sistema per a les pròximes dècades no és cap novetat. Ja va intentar-ho en l'anterior mandat, però l'adveniment de la pandèmia de la COVID-19, les manifestacions i el temor a perdre pistonada electoral enfront d'una extrema dreta que engreixa habitualment quan els governs opten per les retallades amb la justificació thatcheriana de la falta d'alternatives van deixar-la aparcada a un calaix de l'Elisi. Sense possibilitat de ser reelegit com a comandant de la república francesa, Macron ha ressuscitat aquesta controvertida reforma.
La tisorada del president francès contrasta, però, amb la modificació del sistema de les pensions efectuat a l'Estat espanyol per part del gabinet de coalició progressista del PSOE i Unides Podem. Després de diverses estires-i-arronses entre la formació del puny i la rosa, els morats i la resta de socis parlamentaris de l'executiu encapçalat pel socialista Pedro Sánchez, s'ha optat per una reforma que trenca amb la dinàmica anterior d'atorgar viabilitat al sistema a través de les tisores i els ajustos en les prestacions. A manera de desafiament de les tesis ortodoxes, s'ha descartat la fórmula habitual de menys revaloritzacions d'acord amb l'IPC, instaurar criteris més durs, endarrerir l'edat de jubilació o rebaixar la quantitat entregada a cada pensionista.
L'executiu estatal ha escollit una via rarament explorada pels diferents governs: augmentar els ingressos. La clau de volta de la modificació per obtenir més recursos és incrementar les cotitzacions dels sous més elevats, xifrats en 4.500 euros bruts mensuals, i l'establiment d'una quota de solidaritat per a les remuneracions més altes. Tot combinat amb un mecanisme d'equitat per equilibrar els comptes de la Seguretat Social que suposa detraure una xicoteta quantitat addicional dels salaris per evitar retallades més grans en les futures pensions. Amb totes aquestes vies d'entrades dineràries, la coalició progressista ha pactat, entre altres modificacions, un augment del complement per la bretxa de gènere i una pujada de les pensions mínimes.
Tot i caminar per sendes si fa no fa gens transitades per l'ortodòxia econòmica, la reforma de les pensions ha comptat amb l'aval de la Comissió Europea. La patronal, des de fa un temps allunyada d'aquell tarannà pactista dels primers anys de Yolanda Díaz al capdavant del Ministeri de Treball, ha estat el contrapunt de les institucions europees: ha carregat durament contra una reforma de les pensions que afecta les grans empreses i, en principi, no gaire a les xicotetes i les mitjanes empreses, les quals conformen gran part del teixit econòmic de l'Estat espanyol.
Si la reacció de l'organització empresarial ha estat de rebuig absolut i taxatiu, no menys visceral ha sigut la protagonitzada per l'opinió pública. Independentment dels dèficits i de les millores que qualsevol acció legislativa atresora, s'ha retratat aquesta reforma, de manera generalitzada i si fa no fa majoritària, com a l'inici d'una mena d'apocalipsis, així com ha estat titllada «d'electoralista», com si les diferents mesures que prenen els executius, siguen municipals, autonòmics o estatals, no estigueren motivades sovint per millorar els resultats en la pròxima cita a les urnes. A més, s'ha presentat a experts d'organitzacions amb interessos econòmics en el camp de les pensions privades com a independents.
És cert que hi ha un repte demogràfic en les pensions, però també ho és que rarament s'aborden les alternatives de les contribucions impositives o l'augment de la productivitat, per citar-ne algunes, ni tampoc es debat sobre l'errada rere errada de les previsions de col·lapse del sistema que des de fa dècades i dècades van pregonant, de moment sense massa encert, diferents organismes i empreses financeres que fan negoci amb les pensions privades. L'habitual manca de rendibilitat dels plans de pensions privats a l'Estat espanyol ha estat altre dels elements tradicionament oblidats.
Les pensions són un element fonamental, un mecanisme intergeneracional de solidaritat que assegura als treballadors d'uns últims anys de vida allunyats de les preocupacions del treball. No és cap sistema que beneficia les franges de més edat en detriment dels joves, com fan veure aquells apòstols d'una suposada batalla generacional atapeïda de generalitzacions, tòpics i de diagnòstics desenfocats sobre les causes de la precarietat de les noves fornades. Les pensions són un pilar bàsic de l'Estat de Benestar, d'una construcció econòmica i social fonamental per edificar civilitzacions amb valors humans, i, en conseqüència, els debats sobre com garantir la seua viabilitat han de ser rigorosos, identificant els interessos de totes les parts i plurals. És el mínim exigible.
