Trens paralitzats, refineries bloquejades, escoles tancades i 1,3 milions de persones als carrers. França realitza un ritual de protesta que sempre se celebra de manera apassionada. L’oposició al pla del govern d’elevar l’edat legal de jubilació dels 62 als 64 anys ha sigut forta. Tot l’Estat entra col·lectivament en la fase candent del conflicte aquesta mateixa setmana. El perdedor ja se sap qui és. El seu nom és Emmanuel Macron.
El president va assumir el càrrec amb la promesa primordial de renovar la política de França. També la cultura política, el sistema social i l’economia. De tal manera que, així, s’havien d’aturar les divisions socials al país i també l’ascens de l’extrema dreta de Marine Le Pen. Per això, Macron va ser elegit per a ocupar el palau de l’Elisi el 2017. Era un home jove, dinàmic, de centre, i es va recomanar a si mateix per a la reelecció el 2022. Es definia com un estadista experimentat. Segons la Constitució, disposa de dos mandats per a complir la seua promesa. Deu anys. Temps suficient.
Però la maleïda reforma de les pensions que ara està posant en pràctica el seu primer ministre revela, de manera particularment clara, fins a quin punt divergeixen les aspiracions i la realitat. Tot i que volia passar a la història com el salvador de França, Macron està a punt de fracassar.
Fa deu anys, el mateix president de la República francesa va fer de la modernització de l’injust sistema de pensions francès la seua reforma més important. I ara, en canvi, només vol acabar amb la tasca de la manera més ràpida possible. Formalment, no eixirà del conflicte actual com un perdedor. Malgrat les protestes, és possible que l’augment de l’edat de jubilació es convertisca en llei aquest mateix mes de març. Les concessions tàctiques als conservadors i l’ús d’articles constitucionals antidemocràtics fan que siga quasi impossible que Macron perda la lluita pel poder amb els vaguistes i amb els manifestants del carrer.
En canvi, el president està pagant un alt preu per una reforma que és, literalment, només una versió dels plans anteriors. Amb el conflicte per les pensions, és evident que Macron no s’atrevirà a fer cap política ambiciosa. L’home que volia transformar França s’està ajustant als vells patrons polítics que alguna vegada va voler trencar.
Fa deu anys, el mateix president de la República francesa va fer de la modernització de l’injust sistema de pensions francès la seua reforma més important. I ara, en canvi, només vol acabar amb la tasca de la manera més ràpida possible
L’error de Macron amb les pensions no és la presumpta radicalitat de la reforma, sinó la seua falta de radicalitat. El president s’està traint a si mateix. Per a ell i per a la seua ministra Élisabeth Borne, l’única preocupació és evitar un dèficit imminent però controlable a través dels fons de pensions. Es tracta, per tant, d’una mena de reforma de pensions sense cap inspiració, impulsada també pels seus predecessors. Els francesos difícilment podran evitar treballar més al llarg de la seua vida. I la reforma és socialment injusta, perquè les conseqüències més negatives les pagaran aquells que van començar a treballar prompte i, normalment, guanyen poc salari. El mateix gruix poblacional que, segons les enquestes, cada vegada voten més a Le Pen.
Tot això contrasta amb el pla original de Macron. Al 2019 hi va haver un primer intent de reforma adreçat a garantir la justícia social. Es van convocar vagues i protestes ben organitzades contra aquell projecte. Macron va retrocedir. Tot i així, el plantejament tenia molt més suport entre la població que el projecte actual. L’enfocament també va comptar amb el suport del sindicat més important de França, la Confederació Francesa Democràtica del Treball, que avui està en contra de Macron.
El president també compta amb èxits dels quals presumir. Ha atret inversors, ha fet caure l’atur, protegeix el seu país amb relativa eficàcia contra crisis massives com ara el coronavirus o la inflació... Però res d’això no és suficient per a protegir milions de persones del declivi social, tant real com percebut. Sobretot hi ha la incòmoda sensació de quedar-se enrere i menyspreat per l’elit parisenca. Aquest sentiment, de fet, es veu agreujat amb l’actual reforma de les pensions.
Les reformes realment urgents serien les que van en contra de la divisió social. Allò que Macron va prometre. Per exemple, salvar el sistema de salut, absolutament saturat. També caldria augmentar la taxa d’ocupació entre la població de més edat, cosa que contribuiria a omplir els fons de pensions. Tot i que allò més imperdonable és l’allunyament de Macron de la reforma plantejada per ell mateix abans de les eleccions de l’any passat: la modernització de la Constitució, de les institucions i de la llei electoral. En lloc de promoure la cohesió, la Constitució de la Cinquena República Francesa, és només un element de frustració.
I què fa Macron? Malbarata les seues forces en una disputa per les pensions que posa en entre dit la imatge de reformista exitós que ell mateix ha intentat transmetre. Ara vindran quatre anys llargs en la política francesa fins que Macron haja de deixar el càrrec el 2027. Aquell reformador intel·ligent és allò que mai no va voler ser: un cap d’Estat calculador, com el seu predecessor i mentor, François Hollande.
Un president francès afeblit no és bo per a Europa, especialment en temps de guerra. Per a Marine Le Pen, en canvi, tot va bé. Ella té totes les possibilitats de succeir el 2027 a l’home que va prometre impedir-li l’accés a l’Elisi.