Les tres herències del franquisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Policia requisant cartells, pasquins, fulls de mà i fins i tot escombres; despenjant pancartes i anuncis del referèndum; escorcollant impremtes; personant-se en mitjans de comunicació per advertir-los. Jutges prohibint actes polítics. Fiscals citant a declarar centenars d’alcaldes. Intervenció de les finances de la Generalitat. Un clima de regressió democràtica que sembla la Turquia d’Erdogan. Però el que tothom té al cap és una altra analogia, i es pregunta si el franquisme va desaparèixer amb Franco.

Un dels motors discursius de l’independentisme històric va ser la crítica a la Transició. No era gens habitual en l’esquerra majoritària, en canvi, apuntar cap a la monarquia com feia l’MDT a través de cartells o com es va veure en la xiulada d’inauguració de l’Estadi Olímpic el 1989. Una crítica compartida només per altres corrents polítics igualment marginalitzats pel règim del 78, com ara els llibertaris o l’esquerra revolucionària. Fins no fa gaires anys era tabú assenyalar les continuïtats entre el franquisme i l’Espanya joancarlista. Ha costat que emergís aquesta visió crítica cap a fets com la falta de judici als feixistes i de reparació per a les víctimes. O també que s’apuntés que una transició amb 504 morts per violència política —entre 1975 i 1982— no es pot continuar anomenant modèlica (xifres del llibre de Xavier Casals La transición española. El voto ignorado de las armas).

Les continuïtats es van donar en les classes dominants (El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas), i també en alguns aparells de l’Estat que no van ser depurats, especialment els cossos policials i la judicatura.

Impunitat, continuïtats i por són tres herències del franquisme. Les dues primeres les superarem amb la República catalana. Però la por ens l’hem d’espolsar ja des d’ara.

La impunitat dels franquistes i la por en els antifranquistes, dues cares d’una moneda. I dos elements que van pesar en l’esdevenir i el resultat de la Transició. Per bé que durant molts anys vam fer veure que no: en les dècades posteriors va predominar un relat triomfant sobre les llibertats i els drets aconseguits. Tanmateix, sense emfasitzar l’enorme lluita i el cost humà que havia comportat assolir-les, sinó posant l’accent en determinades personalitats assenyalades com a artífexs, per restar pes al poder col·lectiu en la interpretació de la història.

Continuïtats, impunitat i por. Tres herències del franquisme. Tres elements que, encara que no els anomenéssim, han estat constitutius de la cultura política de l’Estat espanyol dels darrers quaranta anys. Les continuïtats pesen en els poders econòmics que, per exemple, són propietaris o sostenidors dels mitjans de comunicació privats, peces clau en la tasca de desinformar sobre tots els fets amb els quals començava aquest article. Hauria estat un exercici d’admirable compromís amb la llibertat de premsa que determinats mitjans publiquessin els anuncis pels quals altres col·legues eren advertits a Catalunya.

Per la seva banda, la impunitat ha permès la naturalització del PP com a partit democràtic. Això els dóna seguretat per a usar les institucions de l’Estat en profit propi (per alguna cosa van fer una guerra!), i no tan sols contra les reivindicacions catalanes. S’explica així l’enorme corrupció i la tranquil·litat amb què l’assumeixen: poden suportar-la electoralment i fins i tot poden estar segurs de pagar un baix preu punitiu, ateses les “estranyes circumstàncies” en què van desapareixent alguns jutges, imputats o testimonis dels diferents processos judicials.

I la por, finalment, com a element que va frenar anar més enllà en el seu moment: el soroll de sabres durant el moment constituent i el 23-F per tancar definitivament el període de conquestes socials i nacionals.

Posar fi a la impunitat i les continuïtats només és possible amb una República catalana. Però, per assolir-la, abans hem de superar aquesta tercera herència que és la por, i que és el factor amb què l’Estat vol atacar el referèndum de l’1 d’octubre. Si hagués de definir d’una manera metafòrica què representa històricament l’independentisme català, diria que és un combat contra la por. En sentit concret, aquest combat és compartit amb totes les forces antifranquistes i les que van continuar oposant-se al poder postfranquista. Però, en un sentit abstracte, aquest combat és contra la por que puguem tenir, com a societat, a governar-nos a nosaltres mateixos. Una por històricament acumulada que el franquisme va galvanitzar esclafant tots aquells que havien gosat començar a apoderar aquest poble: republicans, sindicalistes, llibertaris i comunistes catalans.

L’Estat espanyol fa servir tant la por concreta com l’abstracta per evitar l’èxit de l’1-O. I només hi podem respondre amb les armes: fermesa, solidaritat, mobilització i determinació envers l’objectiu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).