L’homeòpata que vol curar Marzà

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

–Per a la rèplica a la diputada del grup popular Beatriz Gascó, té la paraula l’il·lustre diputat Cèsar Jiménez, del grup Podem.

Amb un fil de veu, visiblement emocionat, el parlamentari castellonenc va prendre la paraula. Els nervis, però, no eren motivats per la indecisió. Sabia molt bé què diria en el minut escàs de què disposava. Aprofitaria la seua intervenció a les Corts per confessar el significat tan important que va tenir –en la seua formació acadèmica i humana– el contacte amb el professor i poeta Manel García Grau.

Així, brandant el poemari Els noms insondables, publicat per Tres i Quatre l’any 1990, Jiménez va revelar divendres passat la descoberta que aquell home –mort massa jove– va fer-li a l’institut on estudiava i que va marcar-lo de per vida: gràcies a ell va adonar-se de la riquesa d’una llengua que escoltava parlar però no parlava, fou ell qui va despertar-li l’estima cap a un país que era el seu i no ho sabia. Com a colofó, Jiménez va comentar-li a Gascó que li faria entrega d’aquell llibre, tot esperant que també servira perquè els seus ulls i la seua ment s’obriren a una realitat tan propera com ignota.

Ella va respondre irada, amb el reglament de la Cambra a la mà, exigint que li concediren un torn de paraula addicional. Se sentia ofesa perquè Jiménez li havia diagnosticat “autoodi”, una paraula lletgíssima que no li havia agradat gens. Enfadada com de costum, va contestar que, per a odi, l’odi que sembra el Govern valencià contra els castellanoparlants i els qui no pensen com ell.

I és que, en la primera meitat de la legislatura, la castellonenca Gascó –filla del cronista de la capital de la Plana, Antonio Gascó Sidro, valencianoparlant de soca-rel– ha reeixit com la representant més agressiva de l’oposició. Sempre en castellà, amb un to impostat i vehement que evoca el de la inefable Sonia Castedo, l’experta en educació del PPCV mai no decep. Al seu dia ja va advertir a una diputada de Podem que “a mi nadie de Compromís, Podemos ni de Cuenca me va a imponer en qué idioma hablar”, després que Sandra Mínguez, d’origen manxec, haguera efectuat una defensa aferrissada de la llengua des de la trona l’hemicicle.

Com a oradora, Beatriz Gascó mai no perd l’ocasió de relacionar el nom de Vicent Marzà amb el topònim Catalunya i el gentilici català. De fet, pels seus esforços a l’hora d’interrelacionar els territoris valencià i català, hom asseguraria que el teòric pancatalanista no és el conseller d’Educació i Cultura, sinó ella. Tot plegat s’ha convertit en una obsessió malaltissa que sembla no tenir cura.

En canvi, és Gascó qui tracta de curar Marzà i els seus acòlits. Tem que el castellà que tant venera –i practica– passe a estar en perill d’extinció, i amb el fuet a la boca, fustiga sense pietat els qui defensen la llengua de March i en fan promoció. No sobreactua. És així. Sinistra i transparent. Una homeòpata entestada a sanar la valencianitis dels botànics governants amb un tractament –en castellà amenaçant– d’assetjament verbal.

De 2012 a 2015, Beatriz Gascó va ser directora general d’innovació, ordenació i política lingüística de la Generalitat Valenciana. Ateses les circumstàncies, caldria felicitar-se per la supervivència de la llengua, perquè si era ella qui havia de protegir-la i difondre-la, no era una cosa tan senzilla. No debades, no se li coneix cap actuació ni una en aquest àmbit.

La no eradicació de l’idioma propi dels valencians durant el seu període a la direcció general de política lingüística és una fita històrica que el nostre poble hauria de celebrar anualment cada 21 de desembre, com a inauguració de les festes de Nadal. Aquest és el dia del seu aniversari. El dia en què la nostra llengua va tornar a nàixer.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Cap de redacció del setmanari El Temps.