Existir per tocar els collons

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Barcelona és una ciutat amb un pes important en l’imaginari internacional. Al llarg d’aquests darrers mesos s’han produït diversos esdeveniments que ho posen de manifest de múltiples formes. Per exemple, podem parlar de la commemoració del vint-i-cinquè aniversari dels Jocs Olímpics del 92, o bé de la polèmica sobre l’impacte del turisme, conseqüència de l’èxit de la ciutat com a experiència digna de ser viscuda per qualsevol persona d’arreu del planeta. Malauradament, també el terrible atemptat islamista de la Rambla és un exemple del pes de la ciutat en el món: els malparits també se la miren com un lloc on anar-hi a fer tant mal com puguin amb el màxim ressò possible.

Essent la capital d’una entitat que no apareix dibuixada als mapamundis ni als atles, cada cop que Barcelona, per bé o per mal, esdevé centre de les mirades urbi et orbi les costures es tensen i els engranatges grinyolen. Entre clixés de botiga de souvenir, amb els seus toreros, bailaoras i ampolles de sangria barata i entre nacionalisme banal de monarca, estanquera i constitució hi ha alguna cosa que no quadra. Que molesta, fins i tot, perquè decep les expectatives creades.

Fa vint-i-cinc anys, quan la ciutat va esdevenir el centre de l’esport mundial, calgué empresonar i torturar persones de manera arbitrària. Aleshores, com ara, espantaven els xiulets al rei, les pancartes reivindicatives i una realitat que espatllava la ficció que tenien preparada. Això passava en moments d’alegria, en un esdeveniment festiu que en teoria cercava agermanar tots els pobles del globus amb l’esforç i la suor dels atletes. 

El context d’avui és radicalment oposat. La ciutat s’ha vist sacsejada pel terror d’una matança col·lectiva. Si el missatge dels que organitzaren els jocs del 1992 era de germanor, el dels que maquinaren els fatídics esdeveniments del 2017 és de discòrdia i odi. De nou, però, sorgeixen els mateixos imprevistos. Una llengua inesperada, unes banderes molestes, unes pancartes indesitjades. 

Una roda de premsa del major dels Mossos, contestant en català una pregunta formulada en aquesta llengua, desferma una polèmica tan absurda com debatre del color d’uns ulls o el color d’una pell: són coses que existeixen amb naturalitat i prou. La manifestació de dissabte passat va suposar també motiu de controvèrsia. Els barcelonins i els catalans havien d’acceptar ser comptats en un mar de banderes espanyoles de plàstic repartides curosament, encapçalats per un rei i un president arribats de Madrid i corejar uns càntics orquestrats pels passatgers, amb els carnets de militant a la cartera, d’uns autocars vinguts de qui sap on. Els xiulets a Felip VI i a Rajoy, les estelades amb crespons negres i les dèries de la tribu local ho han esgarriat tot.

La premsa esbirro s’ha escarrassat, aquests dies, en fer passar per estrambòtica la nostra existència i en intentar condicionar de manera intolerable l’agenda política del país utilitzant un atac terrorista. El simple fet de ser s’ha volgut convertir en militància i ideologia tendenciosa, en afany de tocar els collons, perquè el dol l’havíem de portar com ens dictessin si no volíem esdevenir còmplices de la barbàrie que havíem sofert. Ara que esteu tristos, no toca, ens deien. Ara que hi ha hagut una desgràcia no és moment de mostrar-vos tal com sou, amb la vostra llengua de pagès zoofílic i els vostres draps inconstitucionals. És curiós que en temps d’en Cobi i del duet de Montserrat Caballé i Freddie Mercury, quan havíem de riure i ballar en comptes de plorar, tampoc no tocava. Potser és que, si fos per ells, mai no tocaria; però ja hem començat a prescindir de les seves expectatives.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).