Si algun esdeveniment ha marcat l’agenda internacional durant aquest 2022 que tot just acaba ara, aquest ha sigut la invasió russa contra Ucraïna. La guerra, que encara dura i que no ofereix perspectives de finalitzar, no només ha obert els ulls al món occidental i ha despertat l’instint solidari davant les barbaritats protagonitzades per Vladímir Putin, sinó que ha evidenciat les febleses d’un ordre mundial excessivament dependent de països autocràtics capaços de posar en escac el món sencer en qualsevol moment.
El preu de l’energia, les limitacions de la cadena de subministraments, l’elevadíssima inflació i altres factors derivats del conflicte han compromès, i molt, l’estabilitat d’una Europa que es vol mostrar unida davant aquesta situació, però que evidencia escletxes impossibles de dissimular. El sistema de dependència creat per Vladímir Putin, i acceptat per diversos Estats sense massa impediment i sense cap altra pretensió que la de l’eficiència econòmica –des de l’Alemanya de Merkel fins l’Hongria d’Orbán–, s’ha demostrat contraproduent a ulls de tothom. Malauradament, aquesta realpolitk del segle XXI, que continua prioritzant l’equilibri entre els poders mundials per damunt de qüestions tan elementals com el respecte pels Drets Humans, continua ben present a l’ordre del dia. Prova n’és la celebració entusiasta d’un mundial de futbol a Qatar, un país ben hostil –més que Rússia, per descomptat– davant qualsevol símptoma de democràcia, drets o diversitat, i que ha pogut projectar-se al món amb el beneplàcit occidental.
Aquestes no són les úniques contradiccions generades en el moment actual. El paper de l’OTAN també s’ha vist qüestionat. El tractat militar adreçat a garantir la pau mundial i la seguretat internacional es veu amenaçat de manera aparentment sobtada, amb la seua incapacitat d’establir un ordre i d’evitar un conflicte que l’OTAN tampoc no va saber encarar a través de la seua capacitat diplomàtica. Mentrestant, i tal i com sol passar en aquesta mena de crisis, les situacions adverses són pagades pel conjunt d’una població que veu els preus disparats, que es veu abocada al tancament de negocis per no poder fer front a les factures i que s’enfronta a una situació adversa que només podrà ser combatuda a través de la solidaritat internacional, de l’ajuda mútua entre països, d’una cooperació incondicional que alguns, i no pocs, discuteixen sistemàticament.
I és que és precisament en contextos de crisi com l’actual que l’extrema dreta, davant la incapacitat dels governs i del sistema, treu profit del descontent, de qui es mobilitza sense resultat, de qui davant la necessitat de resposta xoca amb el silenci o amb l’evasiva institucional. La manca d’actuació dels governs davant la crisi, la seua inoperància evidenciada, conjuntament amb les aliances interessades amb l’extrema dreta, protagonitzades per una part de l’autoconsiderat centredreta europeu –s’ha vist a Itàlia i es pot veure arreu de l’Estat espanyol durant el pròxim any electoral, tal com ja s’ha vist en algunes autonomies i ciutats– són les pitjors receptes per a aturar unes pretensions polítiques que tenen com a resultat la involució democràtica –o fins i tot l’anul·lació– i la pèrdua d’uns drets que han costat molt d’adquirir.
Davant això, Ucraïna regal també altres lliçons positives. D’una banda, hi ha la resistència efectiva d’un país davant un imperi que fins ara no ha pogut complir amb els seus propòsits. De l’altra, la transició ecològica s’ha fet inevitable, tot i que malauradament s’ha hagut d’accelerar davant un conflicte que hauria calgut evitar. Per últim, cal pensar i actuar perquè aquesta transició siga irreversible.
En tot cas, la crisi es perpetuarà i les conseqüències negatives s’accentuaran. Davant un panorama tan contraproduent, la democràcia i la defensa dels drets tenen l’obligació d’imposar-se davant els qui els volen fer malbé. Tot fa pensar que aquest serà el gran repte d’aquest 2023.
