Les coses pel seu nom

A tocar de l’inici de les festes de Nadal, comparteixo una reflexió a l’entorn d’una qüestió que fa ben bé un parell de setmanes que ocupa una part del debat públic relacionat amb la manera com celebrem les festes nadalenques però que, en realitat, enllaça amb una reflexió sobre el pont –enorme i molt improductiu– de principis del mes de desembre passat.

La qüestió té a veure amb el progressiu, massa vegades impostat i molt sovint incoherent procés de laïcitzar algunes de les festes més nostrades del nostre calendari. Em refereixo a un seguit de dates que, tot sigui dit, solen acompanyar-se de festes i permisos laborals que –autònoms a banda– beneficien el conjunt de la societat, siguin o no creients –i encara menys, practicants. Enguany hem assistit, com us deia, a un principi de mes al meu entendre al·lucinant, en què la gran majoria del personal ha optat per celebrar l’aniversari del conjunt de normes obsoletes que “nos hemos dado entre todos” i ho han reblat encomanant-se a la Verge Maria, altrament coneguda com “la Puríssima”, i apel·lant a una tradició que es remunta al dogma catòlic que sosté que la Mare de Déu no va ser concebuda "per pecat original" i, per tant, va néixer "pura". Aquesta festa, que també es coneix amb el nom de “la Immaculada Concepció”, és allò que se’n diu “una festa de guardar” a les espanyes des de l'any 1644, i fins avui. A Catalunya, ara l’aprofitem per visitar la Fira de l'Avet d'Espinelves o el Mercat Medieval de Vic, i els qui tenen una mica més de poder adquisitiu aprofiten per prendre el pols –amb permís del canvi climàtic, que tot ho altera– a l’estat de la neu visitant per primera vegada a la temporada les seves estacions d'esquí preferides.

Com us deia, la qüestió no pot ser més incongruent, i l’acompanyo recordant el – notable– soroll que s’escoltava a principis de mes pels passadissos del Parlament de Catalunya i que va transcendir l’esfera pública. El soroll el va ocasionar la decisió de la mesa actual de rebutjar la instal·lació del tradicional –ep, paraula a evitar, no sembléssim antics...– pessebre i decantar-se únicament i exclusiva per l’arbre de Nadal, desmarcant-se d’aquesta manera –i no fos cas...– de la iniciativa precedent de Laura Borràs.

En aquest sentit, us recomano molt i molt recuperar l’article que publicava el 9 de desembre passat Ramon Albornà, president de la Federació Catalana de Pessebristes, a la revista Tornaveu de l’Associacionisme Cultural. És imprescindible, pel que diu i per com ho diu, i no puc afegir-hi res més. Bé, sí, que l’estupidesa humana es mostra infinita, dia rere dia.

Opinions a banda, serveixi aquesta darrera reflexió sobre això que ara n’hi diuen “el cicle d’hivern” –vaja, el Nadal de tota la vida– per desitjar-vos unes bones festes i un millor any 2023 per a tothom, mentre m’acomiado temporalment d’aquesta espai de trobada i reflexió comunes a l’espera de reprendre’l en un futur encara sense data i en un context, ben bé ho espero, més edificant que l’actual.

Gràcies a les persones que m’heu llegit i m’heu acompanyant des de fa més de tres anys i, als amics d’EL TEMPS, agrair-los la seva gentilesa i amistat. Fins ben aviat!