Ja és estar de pega que just després que el president de Govern espanyol i el seu ministre de la Presidència ens fessin saber que el procés cap a la independència s’havia acabat, que ja no vivíem en un clima de crispació social i que Catalunya ja estava “normalitzada”, ara els peti Espanya!
L’alegria a l’unionisme català els ha durat de Nadal a Sant Esteve. De fet, no els ha arribat ni a Nadal i ara les taules unionistes catalanes i espanyoles, la “nochebuena” i la “nochevieja” se’ls faran agres, i acabaran dividits. Tampoc no haurà durat gens el relaxament dels tertulians “antiprocessistes” ni dels independentistes penedits ni de tots aquells que ja donaven la taula de la concòrdia per desparada. Ni és clar fins a quin punt els resultats de tanta pressió feta des del govern republicà, el de l’”exigim” acabaran com era previst o aniran pel pedregar.
Entenc algunes mostres d’alegria i fins i tot d’eufòria dels que es freguen les mans pel daltabaix a Espanya. Però em semblen ingènues i fora de lloc. Una cosa són les batalles polítiques que serviran, fonamentalment, per refer aquell còmode bipartidisme que l’última dècada semblava esqueixar-se. En el fons, aquesta tensió d’ara reforçarà cadascun dels dos blocs, el conservador de dretes i el conservador d’esquerres. O si es vol, l’espanyolisme de dretes i l’espanyolisme d’esquerres. Però allò que és l’Estat de veritat, no hi haurà perdut ni una hora de son. Els governs i les oposicions passen, però els alts funcionaris es queden.
De manera que, sobretot, no patiu ni ploreu per Espanya. El Tribunal Constitucional diu al Senat de què pot parlar, però ni se suspendran les cambres parlamentàries ni cessaran el govern ni ningú anirà a la presó ni a l’exili. A Espanya es pot crear un clima de fragmentació i crispació política, però unes paraules reconfortants del seu rei per Nadal —i unes trucadetes privades per telèfon—, els tornarà de cop a la concòrdia. A Espanya es pot violentar la divisió de poders, debilitar —encara més— la democràcia i enfonsar la confiança en les institucions polítiques. Però estiguem tranquils, que per a l’Estat tot això és pluja menuda.
Tampoc no ens vulguem posar medalles —com s’ha fet— suggerint que els acords aconseguits per esborrar la sedició del Codi penal o per modificar la malversació són la raó de la tempesta política espanyola. Tot es redueix al fet que el seu govern s’hagi atrevit a voler tocar les cadires dels magistrats del Tribunal Constitucional. Una altra cosa és que els siguem el boc expiatori perfecte per a les seves batusses. Al capdavall, som una regió que —impostos a part— aporta un nombre significatiu de diputats al Parlament espanyol, i se’ns necessita bé sigui per mantenir els socialistes al poder, bé per fer-los caure i que el tingui la dreta. Quan els convé, ens volen dividits; quan els convé, pacificats. Així és com sempre se’ns ha vist: una torna necessària per acabar de fer el seu pes. I l’únic que els reconcilia és tenir-nos sotmesos, com el 2017 amb el 155. Per això ens necessiten.
