Cap de turc

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Que la de periodista és una de les professions més mal valorades, ja ho sabíem. A més dels informes que fan algunes consultores, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ja ens havia alertat que la professió de periodista també té una mala valoració a l’Estat espanyol. Molt lluny del reconeixement que tenen professors o metges, per destacar només alguns dels oficis més apreciats.

És una percepció que es pot observar en xicotets detalls. Per exemple, en la relació de descomptes que hi ha als museus espanyols. Descomptes per a joves, per a gent gran, per al professorat, per a socis dels clubs més diversos... però és molt difícil veure que aquesta atenció s’estenga als periodistes. Una situació ben diferent de la que trobes quan creues els Pirineus. Allí tot són facilitats perquè els periodistes es moguen lliurement pels principals aparadors culturals, perquè descobrisquen i eixamplen els seus horitzons i impregnen la seva feina amb nous sabers.

L’anècdota —també podríem parlar de les sèries de televisió— revela la singular concepció que es té a l’Estat espanyol d’una professió imprescindible vital per al funcionament de les democràcies parlamentàries. I no deixa de ser sorprenent, perquè aquesta professió ha tingut un paper clau en la nostra història recent. Cal recordar potser el paper que va tenir en la transició democràtica? Crec que no, però malgrat això és segur que els ciutadans tenen raons per considerar-nos una de les pitjors professions possibles, pels excessos que veuen, els interessos que arrosseguen les empreses periodístiques o per la confecció dels menús informatius que poc tenen a veure ja amb els interessos de bona part dels ciutadans.

Això, de tota manera, no ens eximeix als periodistes de la nostra responsabilitat i tampoc jutges i polítics —unes altres professions molt mal valorades— de vetlar per la defensa de la llibertat d’expressió. Un dret que rep atacs diàriament. I un dels més greus que hem vist aquest estiu ha estat l’empresonament a Barcelona del periodista turc Hamza Yalçin, acusat pel Govern del seu país d’insultar el president Recep Tayyip Erdogan en un article i de mantenir vincles amb grups terroristes. Una acusació que prové d’un Govern que està fent una purga ideològica a escala estatal i que ha tancat en poc més d’un any 200 mitjans de comunicació i que ha detingut més de 150 periodistes. 

S’haguera produït aquest empresonament en un país com França o Alemanya? Sincerament, crec que no. I també crec que la detenció, ordenada per l’Audiència Nacional arran d’una ordre de recerca i captura de la Interpol per part de Turquia, hauria d’haver considerat el context i la consistència de les acusacions contra Yalçin abans d’haver-lo enviat a presó en espera d’una ordre d’extradició a un país que ha suspès l’aplicació del Conveni Europeu de Drets Humans.

Afortunadament, organitzacions professionals com Reporters sense Fronteres, la Unió de Periodistes Valencians i moltes altres han encetat una campanya per evitar una injustícia més gran. Però el cas del periodista turc no és un cas aïllat. Els últims premis Llibertat d’Expressió que va atorgar el mes de maig la Unió de Periodistes Valencians varen ser per als professionals egipcis perseguits pel règim d’Abdel Fattah al-Sisi i per a la Plataforma en Defensa de la Libertad de Información, que combat les retallades que ha suposat la llei mordassa per a un dret fonamental com el d’expressar-se lliurement. Una llei, cal recordar-ho, que ha suposat penes de presó per acudits sobre la mort de Carrero Blanco

Una actitud valenta la d’aquests col·lectius que contrasta amb la del Govern espanyol, que al juliol ni tan sols es va atrevir a mencionar la Xina en el seu comunicat de condol per la mort del premi Nobel Liu Xiaobo, represaliat per la seua defensa dels drets humans, per no molestar els dirigents d’un país amb el qual hi ha grans interessos comercials. Interessos que també tenen altres països, com França, Alemanya, que no dubtaren a fer-li el retret a la Xina perquè saben que Europa s’enlaira sobre la defensa dels drets i les llibertats, que no poden ser discutits.  

Són mals temps per a la llibertat d’expressió. Només cal veure com als EUA, el mateix país on Thomas Jefferson va dir que “si haguera de decidir entre un Govern sense diaris o diaris sense Govern, no dubtaria a preferir aquesta segona opció”, ara governa un personatge com Donald Trump, que presumeix d’insultar periodistes i mitjans de comunicació. Són raons de pes per mantenir la guàrdia alta i demanar que no empresonen mai més ningú per exercir la seua llibertat d’expressió i el seu dret a informar. I això inclou Hamza Yalçin.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ximo Ferrandis
Ximo Ferrandis

Periodista.