A mesura que s’apropa el referèndum del primer d’octubre va esdevenint molt més complicat fer surf. És a dir, que aquells que pretenen mantenir l’equilibri sobre l’onada i no mullar-se cada cop trampelen més, sacsejats per la força dels esdeveniments, i estan a punt de caure per un costat o per l’altre. És per això que, darrerament, alguns polítics, periodistes i altres personatges públics que viurien molt còmodes sense haver-se de formular segons quins dilemes reclamen que no s’equipari el suport al referèndum amb la virtut –més que virtut, n’hauríem de dir deure- de ser demòcrata.
Certament, les accions de l’Estat els ho posen molt més difícil que mai. Algunes, com la repressió posterior al 9N amb les conseqüents inhabilitacions encara es podrien prestar a interpretacions interessades que permetrien tocar la flauta i mirar cap a un altre costat. D’altres, no es poden justificar des de cap dels punts de vista i serien motiu d’escàndol en qualsevol societat occidental avançada.
Vegi’s, per exemple, l’Operació Catalunya que va sortir a la llum sense cap conseqüència per als implicats. Comparable amb el cas Watergate pel que té de guerra bruta contra l’adversari polític, als Estats Units aquell afer va provocar la dimissió del president després que el 85% dels ciutadans nord-americans, a través de diversos mitjans de comunicació, poguessin escoltar les gravacions de Nixon conspirant. A Espanya, el ministre de l’Interior és gravat dient obertament que Mariano Rajoy està al cas de les seves maniobres de persecució i no passa res, entre altres coses perquè l’autocensura de les cadenes de televisió fa que el documental que ho recull s’hagi d’emetre per un canal especialitzat en futbol.
Altres fets recents que són incompatibles amb la defensa de la democràcia són la persecució dels membres de la mesa del Parlament de Catalunya per permetre determinats debats de caràcter polític a la cambra o els interrogatoris de la Guàrdia Civil arran del Pacte Nacional pel Referèndum, un espai de reunió que pretenia cercar suports per arribar a un acord amb l’Estat per poder fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.
Com podem veure, cap d’aquestes accions que tensen les costures de la democràcia no les ha dut a terme l’independentisme ni els partidaris del dret a l’autodeterminació. És difícilment justificable, doncs, que aquells que se senten incòmodes pel fet d’haver de prendre una decisió carreguin els tinters sempre contra els que formulen la pregunta que els pertorba i no encaminin la seva indignació vers els que vulneren reiteradament els drets de la ciutadania –també els seus- per impedir un debat reclamat per una part molt important de la societat catalana.
Tota negació del referèndum quan una majoria de la societat el reclama només pot passar pel refús de la subjectivitat de Catalunya i per reservar-li un paper subordinat
Però posem pel cas que res de tot això no hagués passat i que l’Estat no hagués recorregut a la guerra bruta per intentar impedir que el referèndum que s’apropa es produeixi. Els surfistes ens haurien d’aclarir el seu punt de vista sobre un aspecte omnipresent, gairebé sobreentès, de com es comprèn Catalunya com a realitat. És aquest país un subjecte que té dret a escollir de quina manera es vol organitzar políticament? Són diverses les declaracions aprovades al Parlament de Catalunya, d’ençà de la seva reinstauració, que donen una resposta afirmativa a aquesta pregunta, també amb el vot favorable del PSC i d’Iniciativa. Però és que aquest és el principal fonament del catalanisme, que entén Catalunya com a centre i finalitat de la seva acció política i que la veu com un subjecte en si mateix. Tota negació del referèndum quan una majoria de la societat el reclama només pot passar pel refús de la subjectivitat de Catalunya i per reservar-li un paper subordinat.
En aquest sentit, d’una banda la constel·lació política que s’ha anomenat “els comuns” –CSQEP, Barcelona en Comú, En Comú Podem- i, de l’altra ,el PSC, no s’han desvinculat mai de l’etiqueta del catalanisme i, encara a dia d’avui, la reivindiquen. El que s’han de començar a plantejar, ja no és només si és compatible ser demòcrata amb l’oposició frontal al referèndum o bé amb la comissió per omissió, sinó si es poden seguir anomenant catalanistes aquells que, a la pràctica, només entenen la realitat catalana des de la subordinació a un altre ens. És cert que no voldrien trobar-se en aquesta dicotomia, però s’hi troben i la tria és només seva i ben seva.
