Immaterial, sí, però pirinenc i universal

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La voluntat de protegir i promocionar la nostra cultura tradicional ha motivat que, arreu dels Països Catalans, es desenvolupin iniciatives col·laboratives que busquen l'empara de la màxima instància internacional en la matèria, la UNESCO, que les reconeix amb les seves preuades declaracions com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat

En aquests moments hi ha diversos projectes que estan treballant de valent per arribar a aconseguir aital distinció. Si m’ho permeteu, em centraré en parlar-vos de dos projectes que demostren com la nostra cultura popular i tradicional no queda en cap cas relegada a les fronteres dels estats actuals. La sardana, present a Andorra i a la Catalunya sencera –del nord i del sud–, així com la rumba catalana –també present a la Catalunya sencera i a les Illes–, en són dos exemples excel·lents. A tots dos els queda encara un camí important de feina, però estic segur que mentre el facin aniran recollint de manera pacient i progressiva més i més adhesions.

Aquests projectes transestatals són gairebé l'única oportunitat que tenim de no-dependència total de l’Estat espanyol, i és en aquest sentit que els entenc com a autèntiques oportunitats per a la cultura catalana sencera –és a dir, la que s’expressa arreu dels Països Catalans. Des de l’any 2001 i fins a l’actualitat, 12 manifestacions dels Països Catalans han aconseguit ja aquest reconeixement majúscul per part de la UNESCO: des de la falconeria, patrimoni humà viu a Catalunya, al País Valencià, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, les Illes Balears i l’Alguer; a les festes del foc del solstici d’estiu dels Pirineus, o el que és el mateix, les falles, haros i brandons.

No vull deixar-me’n cap, i per això citaré només les més recents, com la pedra seca o els repics de tambors, però n’hi ha moltíssimes i d’importantíssimes per a les moltes persones que les viuen amb entusiasme i passió.

En aquest context, i si res contradiu el que hi ha previst, el proper dia 1 de desembre el Comitè per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la UNESCO, reunit a Rabat, declararà dos nous elements, o sia dues noves manifestacions de tipus immaterial, presents als Països Catalans, que vindran a ampliar aquesta llista. I totes dues manifestacions són pirinenques. En aquest sentit, tres pobles del Vallespir (Arles, Sant Llorenç de Cerdans i Prats de Molló) i un d'Andorra (Encamp) seran distingits amb la declaració de la Festa de l’os, una festa podríem dir-ne "del despertar de la primavera”, de caràcter carnavalesc i que celebra el triomf de la llum sobre la foscor (el blanc que guanya el negre, ni que sigui per variar).

L’altra merescudíssima declaració posarà el focus en les nostres Diades dels Raiers, que tenen lloc a La Pobla de Segur i a Coll de Nargó, com també els maeros del Xúquer, i que s’han aliat amb trobades similars que tenen lloc a Polònia (la de veritat…), Letònia, Txèquia, Àustria i Alemanya. És obvi que aprofitar el transport de mercaderies surant per damunt dels rius deu ser un hàbit comú per a totes les cultures properes als rius, però aquesta declaració, si m’ho permeteu, m'emociona especialment i no sols pel fet que em lliuressin la màxima distinció dels Raiers catalans, la Ganxa d’Or, durant el primer estiu del meu exili a Bèlgica, ni tan sols pel fet d'haver estat honorat fent una baixada dalt d’un rai… sinó sobretot perquè vaig poder viure en primera persona l’inici d’aquest projecte coincidint amb la Trobada Internacional de Raiers de la Noguera Pallaresa, l’any 2012. Ha calgut una dècada de treball silent, de perseverança, de feina ben feta, de passió continguda… També d’intel·ligència per arribar a port. Recordo la roda de premsa que va tenir lloc a la Pobla de Segur amb presència de representants de més de 20 associacions de Raiers d’Europa, posant en valor la bellesa d’aquesta tradició que és també salvaguarda d’un ofici, d’una forma de viure, d’una festa, en definitiva que tant ens estimem tots els amants de la cultura i de la natura.

Per tot això, cal marcar bé el dia 1 de desembre en el calendari, perquè serà una gran festa de celebració del Pirineu i per al Pirineu. Però no només. Desitjo que ho sigui també per a totes les persones que estimen la cultura catalana arreu dels Països Catalans. I igualment cal dir que, a partir de l’endemà, del dia 2 de desembre, tots els responsables de la seva realització anual han d’assumir i refermar un compromís encara major amb la seva salvaguarda. Que l’objectiu –humà…– de ser més “famosos" a tot el món es tradueixi en més i millor turisme cultural, que no en devaluï els orígens i que sàpiguen adaptar la seva festa a les noves realitats que els esperen. Així els ho desitjo, amb tota l’estima del món.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Lluís Puig
Lluís Puig

Conseller de Cultura a l'exili i diputat al Parlament de Catalunya