Fent, de nou, un conflicte de la llengua

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cada vegada que hom posa sobre la taula alguna qüestió econòmica, social o territorial que no és agradosa per a la dreta valenciana es fa emprar l’argument que s’està dividint i generant tensió en la ciutadania. I això val per a un cinturó ciclista, per a la recuperació de la memòria històrica o, més encara, per a temes identitaris o de llengua. No toca, diuen, perquè genera conflicte.

Fem fora les màscares. El decret de plurilingüisme del Consell va ser assumit per la societat amb una relativa normalitat. Els consells escolars, no sense debat -hi ha alguna cosa que no genere debat, en aquesta societat de pell fina?- triaren el nivell per una majoria qualificada de dos terços. I els sectors que era previsible que posaren el crit en el cel, atiats des del Partit Popular i alguns mitjans de comunicació, agitaren el vesper. Per motius bastant bastards.

Potser el departament de Vicent Marzà ha mort d’èxit, cuinat al vapor per una idea que semblava brillant i que consistia a associar les hores d’anglès a les de català. Un ham. El qual, pedagògicament, tenia el seu fonament: els nivells més avançats havien de ser, per lògica, els dels alumnes que tenen capacitats en les tres llengües. En les tres. No en dues. És d’una lògica aclaparadora. I la tria dels nivells més baixos sols podia respondre a raons ideològiques, al rebuig explícit a una altra llengua vehicular que no siga el castellà. Amb una obcecació suïcida: És que els xiquets d’Alacant o Oriola no poden ser futurs funcionaris de l’Administració? De veritat no hi haurà ningú interessat en el futur el sector editorial, en les indústries culturals o en l’educació?

El rerefons de tot això és la convicció que tota aquesta potenciació de la llengua pròpia és una qüestió temporal, filla d’un govern provisional. La promoció lingüística és quelcom d’innecessari per a una dreta política i social de profundes conviccions monolingües que veu el català com un organisme mort, fatu i profundament incòmode, al qual no cal revifar perquè el seu futur està escrit al País Valencià. I, en cas de dubte, ni tan sols cal deixar espai a la temporalitat, perquè els tribunals, habitats majoritàriament per una fauna genèticament conservadora -l’apel·lació a la genètica no és arbitrària-, s’encarregaran, com ha passat amb el decret, de posar les coses al seu lloc "natural".

En aquest sentit, l’apel·lació dels jutges a què qualsevol discriminació positiva del valencià ha de regir-se per criteris de "proporcionalitat raonable" és un dels criteris més ideològics que hem pogut veure en una sentència judicial. Un insult. Què és raonable, per a aquest sector? Lògicament, garantir la supremacia del castellà també en l’educació, malgrat que aquesta llengua és per tot arreu al País Valencià, la seua adquisició es produeix inevitablement: fa un temps explicava que fins i tot els xiquets de línia en valencià tenen el castellà com a llengua dels jocs i de les comunicacions entre ells perquè, sense televisió pròpia, és l’idioma absolutament hegemònic. Aquesta manca de proporcionalitat, tanmateix, no és preocupant per als tribunals. Ni presentar com a conflictiu un sistema trilingüe sense tenir en compte els arguments pedagògics i de reequilibri lingüístic. Tan sols per l’estrambòtica pretensió que el castellà podia arribar a ser una llengua discriminada.

El tou decret de plurilingüisme de Marzà s’havia de tombar sí o sí. Malgrat que l’efecte siga deixar en l’aire la competència lingüística en la llengua pròpia. En acabant, es tractava d’això.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.