Els límits de la normalització lingüística

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Us descriuré una escena que, tal vegada, alguns dels lectors ja coneixereu: imagineu un viatge amb un grapat de famílies que es coneixen de l’escola dels fills, concretament de les línies en valencià d’un col·legi públic. Els xiquets i xiquetes han estat educats en la nostra llengua i la parlen amb els pares. Els progenitors també es comuniquen entre ells i amb els amics de de la nova colla escolar en la llengua autòctona, de manera molt majoritària. Però els nanos, escolaritzats en la línia, parlen entre ells en castellà. No ho feien quan eren als nivells preescolars, però sí en primària. La raó, bàsicament, rau en què la llengua del joc, la de la televisió, la dels videojocs, la dels cromos, és el castellà. L’entorn i l’educació no poden lluitar contra això. Estem parlant del País Valencià. Un país sense televisió pròpia.

Uns dies després, comente l’escena amb una persona amb una extensa trajectòria de combat educatiu, cultural i lingüístic. Em diu que l’escolarització en català, que és bàsicament positiva, ja no dóna més de si pel que fa a la normalització social de la llengua. El decret de plurilingüisme del Consell valencià suposa una millora pel que fa a la penetració eductiva de la llengua, però els espais socials estan en retrocés. No cal ser un estudiós o una persona amb moltes dades de camp per identificar l’arrel del problema.

Fa aproximadament tres anys, Mónica Oltra, que llavors s’albirava com una de les peces clau d’un futur govern valencià amb el PP evacuat de les institucions, em preguntava quina seria, al meu parer, la mesura més urgent en matèria lingüística del futur executiu de progrés. «Feu-vos amb els drets de les sèries preferides dels xiquets, dobleu-les i emeteu-les el més prompte possible. En proves, per Internet, si cal, mentre es recupera la nova radiotelevisió», li vaig respondre amb una mica de lleugeresa pel que fa a les possibilitats tècniques de la meua proposta. Tal vegada sonarà cruel i injust, però no tenia en el cap l’entranyable gos Babalà, sinó Dora l’Exploradora, Bob Esponja i La Patrulla Canina, posem per cas.

Dos anys després del canvi de govern, la televisió pública encara no s’ha posat en marxa. El temps continua corrent. Les criatures que estan optant pel castellà com a llengua relacional, l’única en la qual saben encabir universos màgics, lluites espacials, construccions de Lego i carreres amb Super Mario Bros, potser seran ja irrecuperables. I els progenitors no poden fer gran cosa: els poden ajudar a estimar la llengua pròpia, ser constants en això, però la manada dictarà els usos. Tal vegada en l’ensenyament secundari, gràcies al poder de l’escena musical -un espai en el qual encara hi ha vitalitat- i a la incorporació dels primers valors ideològics, hi haurà algunes reversions. El panorama, en tot cas, és complex: corren el risc que el català esdevinga la llengua formal, la de l’ensenyament i l’administració -això suposant que continuen endavant les mesures actuals- i el castellà la llengua de l’oci, de la festa, el joc i les relacions. De l’amor.

Llavors, tornaríem a la casella d’eixida. Desfaríem un camí que havia consistit en què moltes parelles formades per xiquets i xiquetes educats en castellà, a ciutats mitjanes com Xàtiva, Alzira, Gandia o Alcoi, havien fundat famílies valencianoparlants. Ara, seria a la inversa. No és una hipòtesi que podem descartar. I no sé si encara som a temps d’una altra cosa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.