Això de la Xina

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De vegades la por no és un crit sinó un silenci. Vull dir que una cosa és l’ensurt en un film per a adolescents, banalitat d’atrezzo i suc de tomàquet, i una altra la realitat, la freda execució del poder de vida o de mort (i de quina vida i de quina mort) sobre algú altre. O l’anunci, l’amenaça d’aquesta execució: Marieta, Marieta, ja sóc al primer graó de l’escaleta. O també, vist des de l’altra banda, és a dir, no de qui fa la por sinó de qui la sent, l’esgarrifosa constatació del lent, silenciós, avançar de l’assassí. Sense sentiments que el sotraguin, immutable i gelat. Brrrrrrrr.

No és un conte d’espantacriatures, això, però. És tan sols un estremiment per les imatges que s’han pogut veure del darrer congrés d’entronització del líder xinès del món. Tan estàtiques, avorrides, hieràtiques, gairebé sacerdotals com l’ocasió reclama. Tan inquietants, també. I és per això, que escric, només: per expressar una inquietud. Perquè hem pogut contemplar, televisat, en moviment, aquell sinistre procés estalinista de l’esborrament de persones en una fotografia. Perquè en un parell de minuts o tres, xiuxiueig gairebé a cau d’orella, la carpeta vermella que l’un retira i que l’altre sembla encara voler, les instruccions del monarca impertèrrit, els acòlits que s’enduen el cos que ofereix encara una mínima resistència, la cadira buida, hem vist com funciona la cosa.

I fa angúnia.

Després de l’escenificació, d’aquella demostració de poder al més pur estil ningú no se salva del meu dit quan el meu dit assenyala (ningú: ni qui abans d’ahir era un dels homes més poderosos del món, predecessor de l’actual en la potestat de tenir dit), em sembla que les fonts oficials han declarat que en fi, que Hu Jintao s’havia trobat malament i que l’havien hagut d’acompanyar fora de la sala perquè descansés. Potser d’aquí a uns dies el veurem en un vídeo saludant, com a prova d’ordre i de vida, o potser no, però tampoc no acaba d’importar. El fet ja ha quedat executat i el missatge, transmès. I Xi Jinping ocupa el tron per no sé quant de temps més. I tot continua allà on era: la intimidació, l’imperi, la retòrica comunista, la dictadura capitalista.

Que no és l’únic actor criminal del món, i que si ens posem a comptar morts i basardes no acabarem, certament. I que si escric això no és pas per defensar els altres imperials ara, aquesta reducció del debat al blanc o negre que tan sols commina al silenci. No: si escric Xina és per un neguit gros. Per necessitat d’expressar-lo i prou. Perquè aquest totalitari tractar el poble com si en comptes de persones el formessin estadístiques sense drets ni vots ni opinió, dones i homes i infants convertits en mers números estabulables, no és cap banalitat. Persecució i control del pensament. Camps de concentració per a “reeducar-hi” (deportació, sotmetiment, treballs forçats) els membres de la minoria uigur i que ho deixin de ser. Aquesta obsessió a eliminar la diversitat humana. Les llengües. Les nacions. La democràcia. El Tibet. Hong Kong. Perquè de règims brutals n’hi ha un trist grapat, avui, ara, al món, però és que aquí la dimensió és gegantina. Demografia, economia, capacitat d’influència i d’aliança. Inversions, cobertura, compra de matèries primeres a canvi d’alineació en el marc polític regimental.

He dit angúnia, abans? És més que això: fot por.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Núria Cadenes
Núria Cadenes

Escriptora i periodista. Autora de Cartes de la presóL'Ovidi i AZ (3I4), El cel de les oques i Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna) o El banquer (1984). Guanyadora del Premi de narrativa Ciutat d'Elx, del XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el VII Premi Crims de Tinta per Tota la veritat (La Magrana).