A finals del segle XV, i com a reacció contra la Florència corrupta, frívola, opulenta, despòtica i brillant dels Mèdici, el frare dominic Girolamo Savonarola va instaurar a aquella ciutat una República de Déu puritana i rigorista, que es va fer famosa entre altres coses per les seves fogueres de les vanitats. Savonarola prometia perseguir amb duresa la corrupció, el nepotisme, el tracte de favor, que havien caracteritzat el govern dels Mèdici, per altra banda en un dels períodes culturalment més extraordinària de la història de la humanitat. Aquesta proposta de rigor moral, de no deixar-ne passar ni una, va ser molt ben acceptada fins i tot per molts ciutadans que la consideraven exagerada, però que n’apreciaven la integritat, la rectitud.
Un dels que en un principi va manifestar el seu respecte per la revolució moral de Savonarola va ser el jove Maquiavel. Segurament –això és una suposició- formava part d’aquets que ho trobaven excessiu, desmesurat. Però que ho respectaven perquè els semblava net i recte. Fins que hi ha un moment que Maquiavel queda decebut per Savonarola i considera que és llavors quan comença el seu declivi polític que el portarà a ell matex a la foguera. És un episodi en el que aplica als seus adversaris un càstig –unes penes de mort- que abans havia criticat amb duresa quan en època dels Médici ho aplicaven als seus. És a dir, el declivi comença quan Savoanrola va deixar clar que tenia dues vares diferents de mesurar: una per als contraris, una altra per als propis.
El problema principal, venia a dir Maquiavel a partir d’aquest cas, no és que les lleis siguin més o menys justes, massa o massa poc rigoroses, que agradin més o menys. El problema és que uns mateixos fets són denunciats agrament, castigats d’una manera rotunda i considerats escandalosos quan els fan els altres i en canvi, quan els fan els propis, sempre es troba alguna excusa per perdonar-los, comprendre’ls i fins i tot aplaudir-los. Si un fet és escandalós, ho és el faci qui el faci. I si no és escandalós, tampoc no ho és, el faci qui el faci. El que no pot ser, el que porta al declivi polític i a la pèrdua de crèdit personal, és trobar-ho escandalós quan ho fan els adversaris i perfectament comprensible quan ho fan els propis.
Traduït a la política actual, ens trobaríem amb aquet problema de la doble vara de mesurar quan un polític o un partit aprova i exhibeix un codi deontològic públic, un reglament, un compromís d’actuació, i el fa servir contra els seus adversaris dient: jo sí que sóc pur, jo sí que sóc intransigent amb la corrupció, i no com aquells altres. I amb aquesta arma fustiga durament als adversaris, quan es presenta l’ocasió. Però quan toca aplicar-se ell mateix aquests principis i aquets compromisos proclamats amb tanta solemnitat –i molt sovint exagerats, impossibles de complir, injustos per excessius- llavors troba sempre una excusa perfecte per exculpar-se i dir que en aquest cas allò proclamat abans tan emfàticament no és d’acompliment obligatori, no és ben bé això, que hi ha unes circumstàncies especials que ho fan diferent, perdonable, irrellevant.
No és un debat en el buit. Un exemple, només, entre molts altres possibles. El PSOE va aprovar farà una dotzena d’any un codi ètic en el que es comprometia explícitament a no demanar l’indult per als seus militants condemnats per delictes de corrupció (entre d’altres). Quan ho van aprovar, ho van lluir a tort i a dret, com un compromís que el diferenciava d’altres partits adversaris, als que criticava amb duresa i sovint amb agror. Però quan un dirigent del PSOE, José Antonio Griñán, ha estat condemnat per malversació i prevaricació, dirigents molt destacats del PSOE n’han demanat immediatament l’indult. I potser mb tot la raó. Potser aquest indult seria totalment just i necessari. Però llavors no proclamis un codi ètic que fas servir com a arma contra els teus adversaris polítics. I si tu mateix t’aproves un codi ètic, per molt excessiu i injust que sigui, el que no pots fer és saltar-te’l. Perquè l’has fet servir abans per criticar als altres. Repeteixo, és només un exemple. N’hi ha molts més i de molts altres àmbits i colors polítics. Gairebé de tots. La doble cara de mesurar que et fa perdre crèdit. També en el present, als partit polítics actuals els aniria bé llegir Maquiavel. També en això.
