Montesquieu, autodeterminació i democràcia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’autodeterminació no és un dret.Al llarg de l'anomenat "procés" hem anat utilitzant aquest concepte en diferents moments per explicar que els catalans volem resoldre l'atzucac polític a les urnes. Coneixem les regles i volem jugar amb les màximes garanties: una persona, un vot.

Tot i així, cal dir que l'autodeterminació és un principi però no un dret en el sentit jurídic del terme. Diferents normes internacionals així ho expliciten. Les Nacions Unides, des de la seva fundació l'any 1948, l'han tingut en compte i han promogut normes i convenis que recullen el principi d'autodeterminació. Els drets es poden defensar davant de tribunals. I, malauradament, en l'esfera internacional encara no podem recórrer, en termes formals, el dret d'autodeterminació. Potser si fos així, els catalans ho tindríem més fàcil.

Cal que diguem les coses pel seu nom, que clarifiquem conceptes i que no ens cansem de fer pedagogia. Quan algú vol fer trampes, troba tots els mecanismes. Quan algú vol manipular un discurs, també.

Un altre exemple força recurrent és afirmar, una mica a la lleugera com diríem popularment, que Espanya no és un estat de dret. Anem a pams. Primer de tot cal intentar definir què és. Un estat de dret és aquell que s’organitza a través d’unes normes, creades i ideades a partir de determinats principis. I es caracteritza per la convocatòria d’unes eleccions periòdiques i competitives, la defensa d’uns drets individuals i col·lectius i la separació de poders –amb el seu respectiu mecanisme de pesos i contrapesos perquè cap d’aquests adquireixi una excessiva supremacia sobre la resta.

Un cop aclarit el concepte i analitzades les diferents condicions, ningú pot dir que Espanya no és un estat de dret. Tot i així, és evident que diferents indicadors ens mostren la degradació progressiva que està patint. Des de finals dels anys 90 fins avui, Espanya ha anat perdent qualitats i, en aquests moments, podríem dir que és un estat de dret bastant deficient, amb molts problemes –i alguns ben difícils de solucionar si no hi ha més voluntat política per capgirar la situació. Un dels principals requisits, la separació de poders, està cada cop més qüestionat. El prestigi del Tribunal Constitucional, i per extensió la resta d’òrgans del poder judicial, està en caiguda lliure.

Per tant, és difícil d’entendre que un estat que té grans dificultats per assolir els requisits de mínims per ser considerat “de dret” pugui desenvolupar, amb totes les conseqüències, el principi d’autodeterminació. Impedir, jurídicament o per la força, que els ciutadans puguin determinar el seu futur polític també ho fa trontollar. Per això, només el discurs que es fonamenta en els valors democràtics té més possibilitats de guanyar la partida. És més complicat rebatre els seus arguments.

Ara és l’hora de la realitat. No podem imaginar possibles escenaris d’impediments, fracassos, querelles, suspensions o intervencions espanyoles. Només si som capaços de veure quins han de ser els següents passos per arribar fins al final, aconseguirem que triomfi la democràcia. Fonament indispensable per construir, si els ciutadans així ho decideixen, un estat de dret català que incorpori l’autodeterminació com a principi fonamental.

Montesquieu, un dels principals defensors de la divisió de poders, considerava que la “descomposició de tot govern comença per la decadència dels principis sobre els quals va ser fundat”. La demanda catalana pot ser un revulsiu portes endins però també per a la resta d’Espanya. Que ningú desaprofiti la situació.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Magda Gregori
Magda Gregori