El ‘glamour’ indepe

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un dels esdeveniments més sonats d’aquest estiu ha estat l’intent d’assassinat que va patir l’escriptor Salman Rushdie, enmig d’una conferència l’agost passat a Nova York. Si ho recordeu, en un moment de l’acte un islamista extremista s’hi va llençar a ganivetades. Arran d’aquest trist afer, vaig voler rellegir algunes de les reflexions de l’autor. En una entrevista a L’Express el juliol del 2015, Rushdie amollava que “el radicalisme religiós irradia una mena de glamour. Ofereix un kalaixnikov i un uniforme negre a un jove sense calés, sense feina, fet que provoca que tot d’una atorguem un poder a aquell qui se sent vulnerable i desafavorit”.

La frase ha dansat pel meu cap durant setmanes, car el concepte glamour aplicat al terrorisme islàmic em grinyolava, però alhora no entenia o sabia veure per què. Ha estat l’11 de setembre qui m’ha fet capir-lo implacablement. Els meus estimats lectors convindran amb mi que, una setmana després de la manifestació, el debat sobre la manca de jovent continua sense haver-se resolt. És innegable que la franja d’entre 20 i 35 anys brillava per la seva absència en la mobilització de la Diada. Això no vol dir, òbviament, que no hi hagués ningú d’aquesta generació a la manifestació, però feia feredat de veure’n imatges i constatar que, proporcionalment, no hi havia dubte que eren del tot minoritaris. Es poden cercar mil i una justificacions sociològiques i polítiques per explicar aquest buit generacional, per bé que, per molt banal que pugui semblar, juraria que Rushdie ens en dona la clau per raonar-ho d’una manera senzilla i planera: l’independentisme en el seu conjunt, i la catalanitat per extensió, ha deixat de ser atractiu i sexy, en definitiva: ha perdut glamour. Si fa quinze anys podies ser un jovencell català ufanós, que anava pel món orgullós perquè arreu d’Europa et posaven catifes vermelles, conscients que provenies del territori més sòlid, seriós, modern i atractiu del sud d’Europa; d’un temps cap aquí, és ben bé a l’inrevés: surt més a compte d’amagar la teva identitat si vols prosperar mínimament, si vols fer relacions i negocis més enllà del Pirineu –i, de vegades, fins i tot dins les nostres contrades.

S’enganyaria qui cregui que l’única causa d’aquesta pèrdua de glamour és l'ensulsiada independentista del 2017. Certament, el que hem viscut del 3 d’octubre ençà, no hi ha ajudat gens. Però crec que hi ha tres elements més que hi afecten força i que es passen massa per alt. El primer de tots, i el més important, és que Barcelona, com a cap i casal, ha perdut atractiu, tant per als turistes i estrangers com per als mateixos barcelonins. La capital és, en general, la primera carta de presentació d’un país: és allò que construeix l’imaginari dels qui et veuen amb ulls externs. Fa vint anys, viure a Barcelona volia dir ser un ésser mundialment afortunat. Avui, viure a Barcelona s’ha convertit en un suplici, avorrit i ensopit. No només és que s’hagi tornat lletja, bruta, insegura i incòmoda, és que no hi passa res mínimament interessant.

El segon element, molt relacionat amb la capital –perquè és a la capital on s’hi centrifuga la cultura d’un país–, és l’Estat en què es troba la intel·lectualitat, els creadors, el món de la moda, l’art i la cultura. La manca de voluntat del consistori barceloní d’actuar com a capital nacional sense embuts, sumat a un discurs hegemònic instaurat des de fa una dècada que condemna qualsevol mostra o expressió de luxe i presumptuositat, ha fet caure en una absoluta letargia tota la indústria creativa que dècades enrere ens concedia aquell pedigrí internacional.

I, finalment, més enllà de l’independentisme i la catalanitat en el seu conjunt, s’ha de subratllar que trobem també una absoluta manca de glamour en els líders i referents catalanistes. Només cal comparar els discursos de Romeva l’any 2015 durant la campanya de Junts pel Sí, amb l’aparició sobreactuada, derrotista i inflamada d’Oriol Junqueras a la Diada. Avui el líder d’ERC és l’antítesi del glamour necessari per seduir un jove de 25 anys amb ambició de futur.

El dissenyador Ralph Lauren defensa que “el glamour és una actitud, és l’expressió d’una mena de confiança. Una dona glamorosa és sempre elegant, però conté també un aire de misteri i d’excitació”. La definició connecta perfectament amb la reflexió de Rushdie: el glamour és una actitud, que desprèn seguretat –per tant, poder–, elegància i, alhora, misteri –és a dir, capacitat de sorprendre. Per això, l’islamisme pot resultar atractiu per al jovent marginat d’Europa: és un passaport directe al glamour, certament una mica particular, però indubtablement glamour. En canvi, la catalanitat d’avui sembla un bitllet sense tornada directe el fracàs i la marginació. Podem recuperar Barcelona el 2023. Però abans caldria recuperar el glamour dels nostres. Com dirien els espanyols, “tú antes molabas”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.