Fins i tot les veus més reaccionàries admeten que el moviment del 15M va sacsejar consciències. Al crit de “li diuen democràcia però no ho és”, els indignats van qüestionar l’ordre establert, tot provocant una fragmentació inaudita del mapa polític i una crisi sense precedents de la institució monàrquica que el pas de temps encara ha aguditzat.
Més enllà d’aquesta circumstància, però, el 15M va traduir-se en petits detalls. Com ara que els polítics de signe divers accediren a fer públiques el seu patrimoni i les seues declaracions anuals de la renda, a fi de fer primar la transparència. O que els hemicicles deixaren enrere l’allau de corbates i de maletins en favor de les motxilles i d’una vestimenta més casual.
La democràcia interna de les organitzacions polítiques és un altre element destacat que va el 15M va contribuir a eixamplar. De primàries, ja se’n celebraven, però va ser a partir d’aleshores que la majoria de partits van instaurar-les de manera habitual.
A escala valenciana, fins i tot dos dels partits que s’hi mostraven més esquius, Esquerra Unida i el PPCV, han acabat assumint-les. La popular Isabel Bonig va emular l’alcalde franquista de Benidorm que volia biquinis a la platja i va plantar-se a Madrid per reclamar un sistema d’elecció que el PP estatal adoptaria més tard i gràcies al qual va ser elegit Pablo Casado.
Els socialistes, que van estrenar-les a la darreria dels 90, també van voler incrementar la democràcia interna. O més que interna, perquè van obrir les portes per tal que hi prengueren part els simpatitzants que així ho desitjaren. En aquest cas el País Valencià va ser novament pioner, ja que el secretari general del PSPV, Ximo Puig, va aconseguir aquesta obertura en contra del criteri d’Alfredo Pérez Rubalcaba, que oficiava com a secretari general federal.
En qualsevol cas, el PSOE sempre ha reservat mecanismes per evitar les primàries així que li vinga de gust. En les ciutats mitjanes i grans, l’executiva federal té la potestat d’imposar-ne el candidat. Ja ha succeït en nombroses ocasions, i en d’altres, aquesta opció ha servit per evitar una batalla interna. Per exemple, l’any 2007, quan Carme Alborch va decidir-se a esdevenir alcaldable a València i Joan Ignasi Pla, qui era secretari general del PSPV, estava disposat a imposar-la sense passar pel procés d’elecció interna. Ateses les circumstàncies, ningú no va gosar presentar-s’hi.
No obstant, de totes les primàries de tots els partits, les més atrevides han estat les de Compromís. És ben cert que les seues “reserves de pluralitat” introdueixen un factor de correcció que garanteix la representació equitativa de totes les potes de la coalició, però també ho és que aquest procediment ha involucrat desenes de milers de persones, una autèntica fita per a una força que abans de 2015 tothom considerava minoritària.
Efectivament, les primàries van propulsar Compromís i van ajudar a erigir-lo un actor clau de la política valenciana. La capacitat de mobilització d’alguns aspirants a integrar-se en la llista els va fer passar per davant d’uns altres que potser atresoraven tanta capacitació o més, però que, en canvi, no gaudien d’una xarxa de contactes tan extensa ni del temps suficient per prmocionar-se internament.
Tot plegat va permetre el posicionament, en llocs d’eixida, de candidats que després van convertir-se en diputats o regidors. En ocasions hi havia perfils repetits, especialitzats en una mateixa matèria, o persones que van acabar compatibilitzant càrrecs que exigien una dedicació completa. I, a l’àmbit municipal, en alguns casos concrets, van conformar-se equips que no responien a les necessitats de l’alcalde o alcaldessa de torn.
El cas de València ha estat el més evident. El primer edil, Joan Ribó, no ha acabat de sentir-se a gust amb la seua nòmina de col·laboradors. I sabedor que tenia la paella pel mànec, ha exigit reformular el sistema de primàries amb la voluntat de presentar-se, ara sí, amb una llista de la seua confiança plena.
Compromís no podia permetre’s el luxe de prescindir de Ribó. València és la seua bandera, la seua pica en Flandes, i després de l’eixida abrupta de Mónica Oltra ningú no volia imaginar un futur sense ell com a candidat al cap i casal. N’ha sentit la pressió durant molts mesos i finalment ha accedit a optar a un tercer mandat –des de 2011, serà la quarta vegada que opta a l’alcaldia– sota la condició de poder bastir un equip que li aporte garanties plenes. Respectant els pesos de cada partit al si de la coalició, sí, però sense experiments que no se sap molt bé com resultaran.
Des d’ara, si les assemblees locals aproven una llista amb el 75% dels vots, ja no hauran de convocar les primàries corresponents. Podran deixar-ho tot lligat i relligat portes endins, evitant la competició entre militants i privant la ciutadania de prendre-hi part. Ni tan sols en cas que la ratificació no arribe al 75%, no s’hi celebraran les eleccions primàries obertes.
Les primàries obertes queden reservades a les tres llistes autonòmiques —que mantenen les urnes separades per escollir el cap de llista a la Generalitat i el número 2 per València— i les de les quatre principals ciutats del país —València, Alacant, Elx i Castelló de la Plana—, que, això sí, únicament n’hi faran en cas que no s’assolisca el 75% exigit. Si no, tampoc no hi caldran i el cap de llista podrà anar acompanyat dels noms que desitge.
Aquestes modificacions suposen un pas enrere evident. Qui més presumia de primàries, les escapça en benefici de la pau interna i la confecció d’equips més estables, menys improvisats. Si aquest és el preu que s’ha hagut de pagar perquè Joan Ribó deixe de costat la seua intenció de no repetir de nou com a cap de llista, no sembla excessiu. Al capdavall, que Ribó s’envolte de les persones amb qui creu que treballarà més còmodament és una voluntat que, si continua governant la ciutat, redundarà en benefici de tots els seus veïns.
L’Ajuntament de València és el bé suprem a preservar per part de Compromís. I una bona collita a la ciutat de segur que durà una bona altra bona collita a les Corts.
