L’estiu va arribant a la seva fi. Amb ell se’n van la fatigosa xafogor i la deplorable estètica de samarreta imperi i xancleta, però també els espais de calma que ens dóna la vida posada al ralentí. Les piles de llibres que s’amunteguen durant l’any redueixen una mica la seva alçada ara que disposem d’algunes hores mortes entre moments de descans i trajectes de viatges.
He pogut arreplegar l’assaig dela politòliga isrealiana Yael Tamir traduït al castellà amb el títol “El porqué del nacionalismo”. Des d’un punt de vista progressista hi reflexiona sobre el concepte de l’estat nació. Tamir considera que l’esquerra hauria de reivindicar el concepte de nació, partint de la base que la identificació amb aquesta idea fa que siguem més propensos a compartir la riquesa entre nosaltres. Un món sense fronteres, ens ve a dir, no seria altra cosa que un caos i un campi qui pugui del capitalisme. És cert que el nacionalisme té mala reputació, després de les grans guerres fetes en nom seu. Explica, però, que els humans sempre hem estat disposats a esbatussar-nos per pretexts d’allò més diversos, com ara la religió, i que hem de ser capaços de fer un bon ús del nacionalisme per fomentar les seves virtuts participatives i igualitàries. Expressant-se d’una manera similar a la del sociòleg Zygmunt Bauman a “Vida líquida” –una altra lectura d’aquest estiu-, comenta que només es poden permetre no tindre pàtria aquells que són capaços de moure’s amb èxit entre les aigües turbulentes de la globalització. Que no ens estranyi, doncs, que els damnats de la terra s’aferrin al nacionalisme més reaccionari en contraposició a les classes dirigents de jet privat, esmorzar continental i sushi.
Tamir tracta amb un cert menyspreu els moviments independentistes, contraposant “el nacionalisme dels vulnerables” amb “el nacionalisme dels ricassos”: “a diferència del que passa amb el nacionalisme dels més vulnerables, que anhela enfortir l’Estat nació, el nacionalisme de tall separatista vol aprofitar l’ocasió per treure’s de sobre el seu actual marc polític”. Així, doncs, el diputat de VOX seria la representació política del patiment dels més febles, mentre que el d’ERC, Bildu o la CUP esdevindria la cara visible d’un sentiment egoista i reprovable dels privilegiats. Tant hi fa que els vots d’un puguin provenir del barri de Salamanca de Madrid o del de Pedralbes de Barcelona i els dels altres d’una petita ciutat industrial del Vallès o del Baix Bidasoa. Sembla que, segons Tamir, la diferència entre els uns i els altres rau en la simple habilitat d’haver-se convertit en estat nació quan tocava, ja sigui per atzars de la història o per imposicions violentes.
Si l’assaig de Tamir tracta amb cura la capacitat constructiva de l’estat nació –la creació d’una comunitat, d’un imaginari col·lectiu, la base d’un demos-, poc parla de la seva altíssima competència per a la destrucció. Una altra lectura estiuenca ha estat “The pursuit of Italy. A history of a land, its regions and their peoples”. Aquí l’historiador anglès David Gilmour fa una aproximació interessantíssima a la història d’Itàlia, explicant perfectament com es transforma un concepte estrictament geogràfic, amb una diversitat lingüística i de sobiranies, en una unitat política amb un passat compartit fabricat. Tota una rica pluralitat esborrada d’una tacada. Parlant de la República de Venècia, Gilmour comenta que, si hagués pogut recuperar la seva independència després de la invasió napoleònica, avui la ciutat dels canals “podria haver estat (com La Haia) la capital d’un reeixit país petit dins de la Unió Europea. La seva incorporació dins del regne d’Itàlia –que la seva gent no volia- va ser una aberració en la seva història gairebé igual que la seva pertinença forçada als imperis dels Habsburg o de Napoleó”.
Si Venècia se n’hagués sortit a la manera de Gilmour, avui Yael Tamir consideraria tota exaltació patriòtica de la Sereníssima com un crit de rebel·lia dels marginats mentre que, en canvi, qualsevol reivindicació territorial que hi pogués sorgir avui dia seria símptoma d’un interès vergonyós dels insolidaris. Ja em direu quin sentit té.
