A l’aeroport de Boston, un gran cartell publicitari anuncia Walden pond. Per als bostonians, aquest és un paisatge mític, que atresora allò que ells anomenen “the spirit of America”. Walden representa la natura pura i amable, els boscs fragants i oxigenats, el rovell de la filosofia natural, amb Ralph Waldo Emerson i aquell indret de Concord, on va nàixer la revolució americana. Totes les cases hi llueixen a la seua entrada la bandera de barres i estreles, i totes tenen el seu jardí atapeït de lliris i margarides, una natura vivaç i de tanta bellesa que sols es pot afrontar la vida amb optimisme en el futur. El súmmum d’aquella felicitat es concreta amb el propietari d’una d’aquelles cases fabuloses passant el tallagespa i deixant rere ell una catifa esponerosa i vital, que anima a gitar-se a boqueta nit a contemplar les estrelles.
Evidentment, Walden fou immortalitzat per Henry David Thoreau, amb aquell llibre fundacional d’una mirada respectuosa a la natura. Thoreau busca la plena integració de l’home al seu entorn natural, i per a això es retira durant una mica més de dos anys a un terreny que li presta el seu amic Emerson, vora el llac, on construeix una humil i rústica cabana. Els turistes poden visitar una recreació d’aquella cabana, d’una sola planta, amb una llar de maons, una estufa que fa de cuina, un catre i un aiguamans. És espartana i molt precària, sense cap mena de comoditat bàsica. Però, en una societat de consum ultraliberal, aquell retorn a la base més substancial de les coses fa somniar els visitants: ah, qui poguera desconnectar de tot, del smartphone i del seu localitzador, dels missatges del banc, de les obligacions fiscals, de la vida atapeïda de responsabilitats peremptòries, de l’odiós WhatsApp i dedicar-se a badar mirant el llac! Thoreau, al seu llibre, explica com s’alimenta de la seua horteta, i vol convèncer el lector que això és possible, una mena d’autoabastiment. Allí, vivint de la seua terra i comprant alguna cosa de tard en tard, fent la seua llenya per a calfar-se durant els rigorosos mesos hivernals, el filòsof Thoreau llegeix els clàssics i de tota aquella lectura destil·la pensaments plens de sentit comú i de saviesa continguda.
Cal dir que Thoreau parteix amb alguns avantatges. El primer d’ell és que el seu amic Emerson li presta el terreny, i també alguna ajuda que el trau de problemes importants. El segon, i potser el més rellevant, és que no té família a alimentar, i quan una plaga se li menja els fesols de l’hort, el filòsof, magre com un clau, s’ho pren amb paciència, perquè, com explica amb detall, passa a alimentar-se de verdolaga. L’experiment de Thoreau sols va arribar a dos anys, i després va regressar a la seua casa a escriure les seues experiències muntanyenques. Però s’ha convertit en l’epítom de la vida natural, i constantment es publiquen llibres amarats de la seua influència, amb un lirisme embadocat i un poc ingenu.
I, tanmateix, que gran és Thoreau! Fou el primer a traslladar una visió respectuosa cap a la natura i els seus éssers vius, el primer a domesticar el caràcter brutal dels nord-americans i fer-los entendre que la natura no és usdefruit de l’home, que no se la pot espletar i esprémer, que cal conviure amb ella, des d’una integració positiva i amable. Thoreau, en molt sentits, és el pioner de la defensa de la natura nord-americana, i la seua lectura absolutament necessària en aquests dies de crisi climàtica, quan tan necessari és regressar a un consum sostenible, a una desacceleració profunda i a un canvi complet en els nostres hàbits de vida. Sí, tots hauríem de ser una mica Thoreau si volem evitar el col·lapse.
La visita a Walden és com un bàlsam d’esperança. Per això, aquell cartell a l’aeroport de Boston és tan representatiu, abans de l’angoixa del vol i de capbussar-se en el món frenètic. Hi ha una altra manera, i Thoreau ens marca el camí. Ah qui poguera ser ell i abandonar-ho tot i contemplar sense presses ni neguit el pas dels núvols!
