No paga la pena furgar en els errors del passat, ni que siguen de fa només tres o quatre setmanes. L’acte de Compromís al jardí del riu Túria —amb el famós ball de Mónica Oltra, l’ús qüestionable de la frase “jo sí et crec” de Baldoví, l’alegria forçada i lisèrgica de la parròquia i alguna absència notable— va ser un equivocació tan monumental que el desencadenament posterior dels fets ho ha confirmat d’una manera tan contundent com cruel. D’aigua passada, però, molí no en mou. Allò que cal és aprendre dels errors i saber llegir una situació tan delicada i amb unes conseqüències tan brutals —la dimissió d’Oltra o el trencament a la vista de tothom de les costures botàniques, si més no— que no convertir-la en un punt d’inflexió ja seria, en si, una nova badada terrible.
Compromís s’ha vist superat en els darrers mesos per molts factors. Externs, com la persecució judicial i mediàtica o la deslleialtat cada cop més òbvia de Ximo Puig i el PSPV, però també interns, ja que fora estúpid negar els errors estratègics, així com la ceguesa a l’hora de menystenir la crítica del foc amic que, tot i ser roent, s’ha fet sempre en positiu. La coalició pateix la feblesa davant d’un context espanyol hostil i, alhora, la supèrbia i la poca traça que els duu a abraçar l’esmentat context i a confondre enemics amb amics o, com a mínim, els aliats potencials.
Si la foto fixa del ball del Túria realment fos un punt d’inflexió per a Compromís, una d’aquelles clavades de pota que acaben amb una bufetada de realitat que et fa despertar de cop, gran part de l’estratègia que ha seguit el valencianisme hegemònic de 2015 ençà canviaria radicalment. La tendència a la liquiditat, l’obsessió per esdevenir l’aliat de la socialdemocràcia espanyola light amb fidelitat canina i el gir permanent de la mirada cap a Madrid només fan que diluir i ensorrar Compromís lentament i, cada cop, de forma més perceptible. L’aposta per aliances amb l’esquerra espanyola sense un full de ruta clar ni cap contrapartida, la renúncia grollera del component nacional imprescindible —ni tan sols exclusivament valencià—, així com no donar importància a qüestions essencials com la creació d’un ecosistema mediàtic propi que vaja més enllà d’À Punt —hom té la sensació que nosaltres mateixos ens hem creat el nostre propi “reducte folklòric” de pobles en festa, esmorzarots i acudits de sobretaula— mena cap a un atzucac. Cap a una trampa mortal.
La realitat preocupant és que, gairebé un mes després del tiberi polític del Túria, no només sembla que no s’ha aprés dels errors, sinó que la tendència és aprofundir-hi. Després de dos pactes prou incomprensibles i a contracor d’una part substancial de la militància —primer, amb Podemos; després, amb Más Madrid— alguns líders de la coalició semblen haver-se convertit en els CM de Sumar, la plataforma de la vicepresidenta Yolanda Díaz, l’enèsim intent de refundar l’esquerra. Una esquerra, és clar, espanyola i des de Madrid estant. “Como Dios manda”, si més no.
Amb el cap més posat a Matadero que no al País Valencià, la plana major del valencianisme hegemònic camina cap al seu propi escorxador per l’obsessió d’afegir-se a un sector ideològic aliè, la qual cosa no aporta res ni quantitativament ni qualitativament. Tot plegat és, de fet, un oxímoron: sumar resta. Ni més ni menys. En l’àmbit quantitatiu, l’espectre polític que representen Podemos - Más Madrid - Sumar o qualsevol altre nom que hom s’invente, està de capa caiguda, com es va evidenciar a Andalusia; qualitativament, l’esquerra espanyola —i Díaz no és cap excepció— actua com una sangonera que s’apropia del capital polític de Compromís i els deixa tirats a la mínima ocasió. S’ha vist al llarg dels darrers anys amb l’infrafinançament o les infraestructures, però també en la caiguda d’Oltra, que va passar de ser l’estrela invitada de Yolanda Díaz a ser quasi ignorada per la vicepresidenta, a qui només li ha faltat dir “esa Mónica de la que usted me habla”.
Els canvis, en política, solen ser lents, però deixen anar gestos epidèrmics ràpids que permeten intuir per on va la qüestió. L’entusiasme de la cúpula de Compromís amb Yolanda Díaz, l’assumpció de tics neoblavers en matèria de símbols i, fins i tot, de llengua, i el menyspreu a tota persona o posicionament valencianista que no combregue amb el comboi innocu i festívol són alguns d’aquests gestos que no apunten res de bo. Més aviat, parlem d’un desplaçament del centre d’acció de la formació “d’estricta obediència valenciana” cap a Madrid i, al contrari de la dita popular, quan parlem del País Valencià, ja sabem com acaba la història: de Madrid a l’infern.
A l’infern d’una coalició PP-Vox, per a ser més exactes. Poca broma.
