Adeu als clixès. La percepció d’Andalusia com un territori d’esquerres ha passat a la història. El PP ha materialitzat el seu somni aconseguint una majoria absoluta —58 diputats, tres per damunt dels 55 que l’atorguen— que li permetrà de deslligar-se dels dos partits —Ciutadans i Vox— amb què va arribar a un acord de governabilitat en 2018. Juanma Moreno Bonilla, amb un perfil baix, explotant la seua imatge de moderació, s’anota un resultat tan espectacular com el d’Alberto Núñez Feijóo a Galícia i encara més que el d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid, una circumstància que contribuirà a emfasitzar el discurs més centrat per què aposta Feijóo en contraposició a Pablo Casado, el seu predecessor a la presidència del partit.
A ulls dels populars, aquests tres territoris —Galícia, Madrid i Andalusia, als quals encara es podria sumar Castella i Lleó, malgrat que en aquesta comunitat el resultat no va ser tan espectacular— han d’esdevenir el seu trampolí de cara a les pròximes eleccions estatals. Sent pràcticament residual com és a Catalunya i el País Basc, el PP necessitava apuntalar el seu poder a Madrid i Andalusia. I ho ha fet.
En primer lloc, per la implosió de Ciutadans, que ha sigut tan colossal com la que es va produir a la Comunitat de Madrid. Si en aquell cas Edmundo Bal va ser incapaç de retenir cap dels 26 diputats que tenia la formació, ara ha estat Juan Marín, que ocupava la vicepresidència de la Junta andalusa, qui no ha pogut salvar cap ni un dels 21 escons recol·lectats en 2018.
En segon lloc, l’èxit aclaparador del PP beu de la desmobilització de l’electorat socialista menys fidel, que ja es va produir en l’anterior cita autonòmica i que no es va manifestar a les eleccions estatals. D’alguna manera, aquest perfil d’elector continua penalitzant el PSOE per la corrupció de la darrera etapa de govern. Tampoc no hi ha jugat a favor que Susana Díaz—obertament enfrontada a Pedro Sánchez— no renunciara al lideratge del partit en perdre les eleccions d’ara fa tres anys i mig i que fins i tot optara a prolongar el seu control en unes primàries que va perdre.
Però el 43,1% dels vots del PP tampoc no s’explicaria sense el creixement tímid de Vox. Del 10,9% amb què es va estrenar en 2018 al 13,4% amb Macarena Olona —de 12 diputats a 14—, una candidata amb un índex de coneixement elevat gràcies a la plataforma de promoció que representava el Congrés dels Diputats. Amb tot, el seu escàs arrelament a Andalusia i l’avís que no permetria governar el PP si no entrava al Govern hi han operat en contra.
Durant la nit electoral, Olona afirmava amb rotunditat que continuarà fent política a Andalusia —“he vingut a quedar-me”— encara que de moment no ha renunciat, tal com havia assegurat que faria en ser escollida cap de cartell, al seu escó del Congrés.
Bipartidisme imperfecte
Els comicis andalusos confirmen una evolució cap al bipartidisme imperfecte en la política espanyola. La desaparició de Cs i l’afebliment notabilíssim de l’espai ubicat a l’esquerra del PSOE —amb excepcions ressenyables com les del BNG i Més Madrid— torna a situar els populars i els socialistes sense satèl·lits al voltant seu com sí que ho eren Ciutadans i Podem.
No debades, el PSOE andalús ha encaixat el seu pitjor resultat de la història amb l’alleujament de comprovar que no s’han enfonsat encara més, ja que passen de 33 escons a 30. Amb una participació molt similar a la de 2018, s’ha mostrat incapaç d’atreure els votants que sí van mobilitzar-se a les eleccions espanyoles de 2019. El candidat del partit i exalcalde de Sevilla,Juan Espadas, s’ha intitulat “cap de l’oposició” i ha donat a entendre que aspirarà de nou a la presidència. Igual com va perdre les eleccions municipals en 2011 i va ser escollit primer edil en 2015, alberga l’esperança de capgirar un mapa polític que, en realitat, és molt més advers que no en aquell cas.
Per Andalusia (5 diputats) i Endavant Andalusia (2 diputats), les dues forces de l’esquerra alternativa, han pagat a les urnes els despropòsits dels últims tres anys i, molt especialment, els dels últims quatre mesos. En conjunt, sumen 7 diputats, menys de la meitat que els 17 de 2018.
En qualsevol cas, l’anticapitalista Teresa Rodríguez, que llavors n’era la candidata i ara ho ha estat d’Endavant Andalusia, s’ha felicitat per l’entrada de la seua organització —netament andalusista— al Parlament, que emmarca en el ventall de forces perifèriques pròpies. “No cotitzem a Madrid!”, ha exclamat de nou després que es conegueren els resultats.
En total, la dreta multiplica per dos l’esquerra —72 dipiutats a 37— i capgira la truita per complet, cosa que els socialistes mai no han aconseguit a feus populars com Galícia o Castella i Lleó. “Siguem humils, el PP andalús està sobradament entrenat a perdre eleccions”, ha expressat Moreno Bonilla sense abandonar el seu to contingut. El president reelegit ha subratllat que sap “governar per tothom” i que tornarà a demostrar-ho. “Vaig demanar als andalusos una majoria suficient i l’hem aconseguida”, ha assenyalat, “hem fet història a Andalusia, 58 escons per al nostre projecte polític”. Moreno ha remarcat que el seu èxit evidencia que és possible “fer les coses d’una altra manera”.
Pròxima estació, Moncloa?
L’èxit dels populars suposa, a més, el tercer consecutiu d’un pla dissenyat per estendre la sensació de canvi de cicle. En maig de 2021, la popular Isabel Díaz Ayuso arrasava en una competició electoral en què va prendre part, fins i tot, Pablo Iglesias. El febrer passat era Castella i Lleó qui votava de manera molt escorada a la dreta. I ara, Andalusia, un feu tradicional de l’esquerra. Lluny de transmetre imatge de desgovern, la dissolució anticipada d’aquests tres parlaments autonòmics ha reforçat les opcions més conservadores en detriment de l’esquerra i Ciutadans, una formació que en tots tres casos ha actuat com a víctima propiciatòria.
No hem d’oblidar que es tracta de la comunitat més poblada —8,5 milions d’habitants— i la que escull més diputats al Congrés: un total de 61. De fet, les tres últimes autonomies que han celebrat els seus comicis —en què la dreta, en efecte, ha estat clarament hegemònica— escullen més d’un terç de l’hemicicle espanyol. Una tendència que permet albirar una majoria absoluta PP-Vox que no fa gaire semblava inversemblant.
I una altra dada a tenir en compte: des que va esclatar la pandèmia, tots els presidents que optaven a la reelecció han aconseguit victòries a les urnes: Alberto Núñez Feijóo a Galícia, Íñigo Urkullu al País Basc, Díaz Ayuso a Madrid, Alfonso Fernández Mañueco a Castella i Lleó i, ara, Moreno Bonilla a Andalusia. En el cas de Catalunya, el Govern va continuar sent del mateix color, però amb el canvi de partit a la presidència: Esquerra en detriment de Junts.
Si no hi ha sorpreses, la pròxima cita electoral a l’Estat serà d’ací a 11 mesos, amb la celebració de les eleccions municipals i 13 autonomies, entre les quals el País Valencià i les illes Balears. Serà el 28 de maig de 2023. No és descartable —si bé sembla improbable— que Pedro Sánchez opte per avançar per aquell dia els comicis al Congrés i el Senat que haurien de tenir lloc a les acaballes de l’any. Es tractaria d’un “tot o res” amb la intenció de mobilitzar al màxim les bases del PSOE i atorgar caràcter d’excepcionalitat a la cita en qüestió.