Uns llauradors em diuen que estan pensant abandonar-ho tot i fer-se jardiners. Així no patirien amb els preus tan baixos de les collites, amb les noves plagues, amb tantes coses que els angoixen. Un altre m’explica que el pou de reg que administra ja ven més aigua als xalets que als camps de cultiu: bona part s’han abandonat, i en canvi tot aquell rodal s’ha omplert de segones residències amb piscines. Potser aquest siga el futur de la nostra agricultura i dels nostres llauradors: transformar-se en jardiners, i que el camp valencià siga una enorme colònia residencial d’Europa, plena de piscines amb jardins amb gespa.
Ho pense mentre llegesc Educar per al col·lapse (Onada) de Jordi Marín. La humanitat no reacciona, i segueix comportant-se com si el canvi climàtic fora una amenaça llunyana, fruit de la deliqüescència dels científics i intel·lectuals esquerrers. Fins i tot fa l’efecte que després de la pandèmia s’ha instal·lat en la societat un sentiment col·lectiu de carpe diem, però en el sentit més neoliberal i capitalista, més consumista i esborrajat. Jordi Marín, en aquest llibre fonamental, insisteix que cal canviar de model, i que totes aquelles polítiques sostenibles de les que es parla tant tenen poc o cap possibilitat d’èxit, i que cal anar cap a una desacceleració molt més forta, dràstica i real. Les dades que aporta són implacables: de res (o poc) serveix parlar del cotxe elèctric, perquè mai no hi haurà prou electricitat per a alimentar un parc mòbil tan descomunal, i, a més a més, els components d’aquest nous vehicles (com ara els de les bateries) són ben escassos i limitats.
Però, a més a més, el llibre de Marín busca fer reflexionar els seus estudiants sobre els nous temps que vindran, quan potser tenir un telèfon mòbil siga, contra tot pronòstic, una raresa. Al capdavall, els humans han viscut sense telèfon durant bona part de la seua història, i molts més anys amb telèfons fixos que mòbils (els quals, com diu Marín, més que facilitar-nos la vida sovint ens esclavitzen i ens obliguen a estar en tot moment localitzables i informats de tot). Per tant, del que es tractaria és que els estudiants entengueren que han de ser ells els que canvien el model social, els que capgiren la tendència, i lluiten pel seu futur. És necessari que estiguen sempre connectats, enviant-se a tota hora missatges els uns als altres? En 2018, el tràfic de vídeos en línia va representar l’emissió de 300 milions de tones de diòxid de carboni.
I, tanmateix, què ha quedat de Fridays for future, i d’aquella Greta Thumberg que va mobilitzar tants joves amb ganes de canviar les coses? Sembla que la pandèmia ho ha aturat tot, quan precisament aquesta també és fruit del desarreglament ecològic i de la globalització esfereïdora. Per contra, el conflicte bèl·lic d’Ucraïna ha mogut els països europeus a invertir quantitats enormes en militaritzar-se, quan podrien haver estat emprades en pal·liar els efectes del canvi climàtic. O almenys haver-se valorat la necessitat d’equilibrar les despeses, perquè aquella guerra també és conseqüència de la lluita pels recursos energètics.
Com serà el món d’ací deu anys? Com hauran empitjorat les coses? Jordi Marín explica que això li produeix un gran neguit com a docent, i una responsabilitat important en el moment de formar els seus estudiants. Seria fàcil seguir la moda, parlar de sostenibilitat, d’energies alternatives, de remeis fantàstics que ens puguen permetre seguir consumint recursos del planeta fins a l’eternitat. Però, en realitat, sols hi ha un camí possible: el de regressar a un món més equilibrat. És a dir, que el llaurador llaure la terra i el pou regue els camps. És això o el col·lapse.
