“Soy un hombre a quien la suerte/ hirió con zarpa de fiera/ soy un novio de la muerte/ que va a unirse en lazo fuerte/ con tal leal compañera”, diu la lletra de “El novio de la muerte”, el cuplet de 1921 que va ser adoptat com a himne per la Legió Espanyola: retòrica tronada, africanista, avantsala d’un règim criminal i sanguinari. Gairebé cent anys després de la seva composició, les notes i la lletra de la cançó començarien a sonar en alguns mítings electorals. Santiago Abascal, el candidat de VOX, entrava en una carpa de lona farcida de caspa i de banderes d’Espanya acompanyat de tal banda sonora. L’escena es repetiria unes quantes vegades en diversos punts de la península Ibèrica. Durant la campanya de les eleccions d’abril de 2019, el pavelló de la Cubierta de Leganés cantava a l’uníson la peça militar mentre esperava l’entrada dels líders polítics ultradretans. Per la repetició electoral de la tardor d’aquell mateix any es va reproduir la mateixa escena. A Màlaga, que curiosament és la ciutat on es va estrenar el tema en la seva versió teatral original, la megafonia omplia del càntic macabre un pavelló firal mentre onejaven les banderes. Els de VOX Havien fet cas omís del comunicat emès per la Plataforma Patriótica Millan Astray, formada per legionaris veterans que ja podem intuir que no són l’avantguarda del progressisme, demanant que deixessin d’utilitzar aquesta música amb finalitats electorals. Parlant de Millan Astray, fundador de la Legió i insigne feixista, a ell se li atribueixen els crits necròfils de “¡Viva la muerte!” vomitats dins de la Universitat de Salamanca l’any 1936.
Que Abascal s’hagués escapolit de fer el servei militar i que ara es dediqui a fer exaltació del militarisme i de la gallardia no és la principal incongruència d’aquesta estampa. Una mirada ràpida al programa electoral de VOX ens permet detectar-hi la més grossa: “el nostre projecte es resumeix en la defensa d’Espanya, de la família i de la vida”, diu la introducció. Un altre dels punts indica que es dedicaran a la “defensa de la vida des de la concepció fins a la mort natural”. No és només la contradicció entre l’entusiasme per la mort en els himnes i la suposada protecció de la vida quan es parla de l’avortament. Negar la sanitat gratuïta als immigrants, impulsar una llei de protecció de la tauromàquia, “aixecar un mur infranquejable a Ceuta i Melilla” –en paraules literals recollides al programa- o la derogació de la Llei de Memòria Històrica denegant a les víctimes dels assassinats feixistes qualsevol reparació són algunes de les propostes més compatibles amb l’himne legionari que amb l’etiqueta de “pro-vida”.
Aquest ús tendenciós del llenguatge pel que fa a la penalització de l’avortament no és només cosa de la ultradreta espanyola. Arran del darrer moviment del Tribunal Suprem dels Estats Units anul·lant la sentència Roe contra Wade, segons la qual es legalitzava l’avortament a tot el país, ha tornat a colar-se de manera aparentment innocent el lèxic “pro-vida” als informatius i als diaris. Són diverses les veus que a l’altra banda de l’Atlàntic denuncien la incoherència d’intentar fer compatible l’ús d’aquesta denominació amb l’aclamació de la pena de mort i el suport a la possessió particular i descontrolada d’armes de foc. Solen ser la mateixa gent els que es turmenten amb la possibilitat que algú no neixi i que, al mateix temps, demanen apassionadament l’execució dels que ja han nascut.
Sobre aquesta qüestió, és interessantíssim l’assaig de George Lakoff, catedràtic de Lingüística de la Universitat de Berkeley, titulat “No pensis en un elefant!”. En aquest clàssic hi reflexiona sobre la capacitat de la dreta per generar uns marcs mentals que centrin el debat públic al voltant dels seus interessos. “Pro-vida” és irrefutable perquè, un cop parlem en aquests termes, ningú no voldrà posicionar-se com a “pro-mort”. Encara que el “pro-vida” sigui el nuvi de la mort.
