Tornen els incendis —generalitzats, extensos i amenaçadors— a pesar dels aiguats que fa uns mesos afectaven algunes zones del país. Ja ho havien anunciat els experts en canvi climàtic: les sequeres seran més eixutes i els fenòmens d’aiguats més pronunciats. El clima mediterrani que vindrà veurà com aquests fenòmens extrems es faran més intensos i les seues conseqüències seran pitjors, perquè, combinades, provoquen la desertització. Fa dècades que els científics ho alerten i bona part de la humanitat encara es demana si no estaran exagerant. Els més malpensats van avançar que grans estats com Rússia esperaven el canvi climàtic sense por, perquè un lleuger escalfament no li aniria malament a bona part de la seua congelada geografia.
Aquestes malfiances semblaven eixides d’una teoria conspiranoica ordida pels serveis secrets d’un país obsessionat amb la potència russa, però l’actuació de Putin a Ucraïna fa creïble qualsevol megalomania sociòpata del líder rus. Però no és Rússia l’única potència mundial que frena les decisions per aturar les emissions contaminants i alentir el canvi climàtic. N’hi ha moltes a les quals, en un futur, s’hauran d’exigir responsabilitats. L’àmbit global del repte que implica l’efecte hivernacle pot fer que les administracions més modestes —i properes a la ciutadania— es desentenguin del problema, o l’intenten resoldre amb polítiques purament cosmètiques i qui dia passa, any empeny. Però les desgràcies que pot implicar el canvi climàtic no les sentiran només remots països dels antípodes o estats inoperants en vies de desenvolupament.
Els efectes se sentiran ací mateix. Ja es comencen a sentir i les decisions que afecten el nostre territori seran essencials. Aquesta setmana publiquem a EL TEMPS un reportatge amb fonts fiables que vaticinen que el 70 per cent del territori dels Països Catalans està en risc de desertificació com a resultat de les sequeres i que “els estius a la conca mediterrània s’allarguen i els càlculs científics ja parlen de quatre mesos caniculars com a norma”. A casa nostra, quan es parla de sequera, s’acostuma a pensar immediatament en transvasaments. Durant anys, l’esquerra del Principat es va negar en redó al transvasament de l’Ebre al País Valencià, però quan el primer tripartit va viure una de les sequeres més prolongades va moure fitxa per un nou transvasament d’aigua del Segre cap a Barcelona. Finalment, va ploure.
Tal com es planteja el futur, l’abastiment haurà de tenir en compte els límits del creixement —no tant de la població autòctona com de l’allau de turistes que es pretén augmentar sense parar. Si els recursos són limitats, la població s’haurà de limitar en els períodes que l’aigua és més escassa. Es pot ignorar aquesta senzilla regla de tres, però això només portarà una futura crisi del mateix sector turístic: el dia que cent mil turistes no tinguen aigua a l’aixeta, la salut del sector caurà en picat. Més enllà de les necessitats hídriques, les administracions properes també hauran de dissenyar i establir polítiques contra la desertització, que hauran d’anar de la política forestal a l’energètica, de l’agrícola a la urbana, garantint que tots els sectors econòmics —amb les administracions al capdavant— fan servir energies netes i redueixen la contaminació que ja afecta directament bona part del país.
