Els governs valencià, balear i català es preparen per a la sequera. A Catalunya hi ha observatoris que han recollit menys aigua que mai. És per exemple el cas de l'Observatori Fabra, de Barcelona, que en el període que va des del maig del 2020 fins a l’abril del 2022, en 23 de 26 mesos ha plogut menys del que marca la mitjana i, en 13, la quantitat de precipitació acumulada ha estat inferior a la meitat del que tocaria. Segons les dades del Servei Meteorològic de Catalunya, per trobar un any tan sec com el 2021 a Barcelona caldria recular fins al 1835. Aquesta situació tan perllongada fa que la present sigui una les sequeres més intenses dels últims dos segles. El resultat és que els embassaments catalansestan poc per sobre del 50% quan comença l’època més seca de l’any. El servei esmentat augura, així mateix, que l'estiu s'anirà eixamplant progressivament i cap al 2050 no seria gens estrany que durés un mes complet més que ara, segons l'estudi que presentà a finals de setembre de 2020. Les projeccions indiquen que la temperatura pujarà fins a tres graus de mitjana i que abundaran els períodes de sequera. O sigui, que en els pròxims trenta anys Catalunya serà cada cop més seca i càlida.
Si fa no fa, el mateix panorama espera el País Valencià i les Illes. En el primer cas, les autoritats ja han preparat el pla per a fer front a l'escassetat d'aigua aquest estiu, a pesar de les nombrosos i abundants pluges de la passada primavera que han deixat els embassament en el 66%. «A la comunitat valenciana ens enfrontem a un problema de sequeres prolongades», deia el passat 16 de juny Elisa Valia, presidenta de l'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics. A Palma, pel seu costat, el Govern balear ho té tot a punt per declarar l'estat de «prealerta per sequera» aquest mes de juliol, atès que les reserves dels aqüífers estan baixant i els embassaments es troben en el 56%, just en el moment que, com cada any, el consum es dispara a l’alça per mor de la gran afluència turística, durant els dos mesos punta, el juliol i l'agost.
Els nostres tres governs no són els únics que es preparen. De fet, cada cop hi ha més zones del món que estan afectades per llargs períodes de manca de pluja. L'ONU alerta que el fenomen actual no respon a l'habitual carència d'aigua que de forma recurrent afecta algunes regions, com la conca mediterrània, sinó que és la conseqüència directa de l'escalfament global. Per tot puja la temperatura mitjana, els règims de pluges s'han alterat, els episodis extrems –prolongats espais de temps de màxima absència d'aigua o de puntuals i explosives precipitacions d'intensitat desastrosa– sovintejaran cada cop més i la sequera provocarà globalment que l'aigua es converteixi –ja ho és, a no poques bandes– en el recurs natural més preuat la possessió i/o el control del qual provocarà inestabilitat política i qui sap si, en els casos més greus, fins i tot guerres.
Onada de calor. La recent onada de calor ha tornat posar de manifest la intensitat del fenomen de l’esclafament global. Els estius a la conca mediterrània –i cada cop més terra endins del continent europeu– s'allarguen i els càlculs científics ja parlen de quatre mesos caniculars com a norma que acabarà per imposar-se cap a mitjan segle. Això obligarà a canviar moltes rutines. Per exemple, a bona part de les escoles dels Països Catalans el final de curs s'ha fet enguany molt, molt llarg, amb una temperatura interior a les aules insuportable. Doncs això cada vegada serà més freqüent.
Ho advertia fa dues setmanes l'Organització Meteorològica Mundial (OMM). Explicava que l'onada de calor entrà a Europa des d'Àfrica com sempre, que això no era estrany, però que, al contrari del que solia passar abans, enguany s'ha mantingut estable durant molt més dies i ha arribat a bona part de l'occident europeu, amb temperatures –a Londres de fins a 35 graus centígrads–, a París de 38 a 40, a Berlín de 37, a Roma de 40 a 42...– del tot desconegudes o almenys gens habituals i que han provocat nombrosos problemes. A Itàlia –on en el sud, com és el cas de Sicília, han arribat als 48 graus– l'han batejada com “Llucifer”. Les portes del infern s'han obert. I, el que és pitjor, segons l'OMM els dimonis de la calor les mantindran obertes. Caldrà acostumar-se a aquest tipus d'onades de calor insofrible en moments de l’any que no eren conegudes. «És un presagi del que vindrà» els pròxims anys, diu l'organització esmentada. Amb la conseqüència més òbvia: la preocupació per la sequera augmenta a tot el continent, sobretot a la conca mediterrània. Explica l'OMM que «les temperatures en llocs de França i Espanya, per exemple, han estat deu graus per sobre de la mitjana» i que «com a resultat del canvi climàtic això serà cada cop més habitual. El que hem presenciat enguany és l'anticipació del futur». El problema no és només l'onada, sinó que aquesta «ha arribat rere d'un maig molt càlid i sec» que en alguns països europeus ha batut rècords. Fins i tot a la –fins ara– sempre fresca Suïssa «s'han superat de molt els 30 graus centígrads». L'OMM destaca el cas espanyol, perquè, a més de la calor, «ha hagut de suportar» diferents glopades de pols en suspensió saharià que «han agreujat l'estrès ambiental i de salut». Un fenomen que és tradicional, però que en els últims anys es repeteix molt més que abans.
Les sequeres persistents, augura l'organització meteorològica, es poden convertir en norma en grans àrees europees des d'Espanya i Portugal fins «al nord-oest de la mar Negra». I no és només Europa: «els Estats Units s'enfronten al seu segon o –segons a quina zona del sud-oest – tercer any consecutiu de sequera; els llacs Mead i Powell, a Arizona, els dos embassaments més grans dels Estats Units, es troben actualment per davall del 30% de la seva capacitat, el nivell més baix de la seva història».
Desertificació. Les sequeres intenses, cada vegada més freqüents i llargues, amenacen amb desertificar els nostres paisatges. Segons World Resources Institute –organització mundial no governamental d'investigació, fundada el 1982, que promociona l'administració sostenible dels recursos naturals– des d'ara mateix fins a l’any 2040 hi ha 30 països del món que seran els més afectats pel que s’anomena «estrès hídric», és a dir: patiran períodes de temps cada vegada més perllongats de demanda d'aigua superior a la quantitat disponible. L'Estat espanyol és un dels europeus en aquesta situació, juntament amb Grècia i Macedònia. Recentment –segons EcPost, una pàgina web d'informació d'economia i sostenibilitat–, l'ONU ha fet la seva pròpia llista que inclou també Alemanya, Bulgària, Itàlia i Bèlgica. Els països del nord d'Àfrica, Orient Pròxim i Mitjà, es troben en pitjor situació hídrica, amb un dèficit superior al 70%, cosa que Nacions Unides considera «greu». Per a la zona sud de l’Estat espanyol és una referència a tenir present, perquè podria ser el seu futur a relativament curt termini.
El World Wide Fund for Nature (WWF), el Fons Mundial de la Natura, informava el passat 16 de juny que el 75% del territori de tot l'Estat espanyol està en perill de sofrir desertificació abans del 2050. Només el terç nord se'n salva. Per tant, únicament el tram més septentrional de Catalunya –així com Catalunya del Nord– quedarà al marge del fenomen. La resta del Principat i tot el País Valencià, així com l'arxipèlag balear, patiran també una creixent desertificació. Els models climàtics prediuen sequeres més perllongades per a les zones més al sud, creixement de l'aridesa i més comarques entrant en un estrès hídric sever per l’estil del que pateixen ara en el nord d'Àfrica. Amb la conseqüència lògica que «serà cada cop més difícil garantir suficient aigua» per als habitants. De fet, serà la zona europea més afectada per la sequera extrema. En aquests moments més de nou milions d'hectàrees del sud de l'Estat i els arxipèlags balear i canari estan catalogades, diu WWF, «com a zones amb risc alt o molt alt de desertificació».
Aquesta organització mundial considera que la gestió de l'aigua que es fa a l'Estat per part dels successius governs de Madrid «és suïcida», perquè «prioritza l'aigua per als conreus de reguiu intensiu i industrialitzat, els quals es beuen el 80% dels recursos». A això se li afegeix la ramaderia industrialitzada que consumeix ingents quantitats de l’element natural: les dades de l’ONU indiquen que, per produir un quilo de vaca, es necessiten uns 15.000 litres d’aigua.
Preuada aigua. Segons la UNESCO, cap a l’any 2050 uns 5.000 milions d'habitants del món patiran la manca d'aigua en algun grau. El problema és seriós i molt greu. S'hi referia el cap de l'estat del Vaticà, Jorge Mario Bergoglio, quan durant el Seminari sobre el Dret Humà a l'Aigua, celebrat en aquella teocràcia el 23 i 24 de febrer de 2017, deia: «Sovint em demano si no estarem anant cap a la gran guerra mundial per l'aigua». Una exageració? Doncs l’ONU adverteix que no ho és. Si més no és ben vera que en les zones del món amb més estrès hídric, l'aigua s'ha convertit en un recurs tan preuat, per la seva escassetat, que el seu control provoca tensions polítiques potencialment perilloses de degenerar en conflictes armats.
Les dades que maneja Nacions Unides indiquen –tal com testimoniegen els seus anuals informes sobre l'aigua– que el consum s'ha duplicat en l'últim mig segle; que uns 2.600 milions de persones no tenen accés al sanejament bàsic amb aigua, és a dir, el 40% de la població mundial; que més de 500 milions dels que viuen a ciutats han de compartir la mínima quantitat d'aigua cada dia per netejar-se una mica, una xifra que s'ha multiplicat per més de dos en els últims trenta anys... La UNESCO troba que, «a través del millorament de l'abastiment d'aigua, del sanejament, de la higiene i la gestió dels recursos hídric en general», la humanitat es podria estalviar almenys una desena part de les malalties.
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) afirma que l’accés a l’aigua s'hauria de trobar a no més de 1.000 metres de la llar de cada persona i, tanmateix, un nombre creixent de milions i milions d'éssers humans han de caminar cada cop més hores per accedir a un pou o font d'aigua per a ús domèstic. I no és només la dificultat d’accés. També el cost del preuat líquid s'ha convertit en una mostra de la desigualtat i injustícia: el litre d'aigua costa en els països més pobres fins a 50 vegades més que en els rics, diu l'ONU, degut al fet que s’hi gestiona l'aigua com qualsevol altre negoci.
Davant d'aquestes realitats escarrufa saber que a Europa i Estats Units les pèrdues de la xarxa d'aigua potable són tan grans que, segons assevera Nacions Unides, podrien garantir l'accés al preuat element a uns 20 milions de persones que no el tenen assegurat.
Quan un recurs natural es converteix en objecte de desig, amb una demanda que supera de molt l'oferta, el resultat sol ser que acaba per esdevenir motiu de conflictes. Al parer de l’organització mundial referida, hi ha un grapat de zones de món on actualment l'aigua té un paper protagonista creixent en importants conflictes diplomàtics, polítics i, en algun cas, bèl·lic.
En el conflicte entre Israel i els àrabs de Palestina no és el motiu principal de l'enfrontament, és clar, però s’ha convertit en part de la disputa permanent. Israel declarà de la seva propietat els recursos hídrics dels territoris ocupats de Cisjordània i la Franja de Gaza, cosa que els àrabs no acceptaren. Des d’aleshores els atacs a canonades d'aigua s'han convertit en part de les hostilitats.
Dos quarts del mateix passa a la guerra de Síria, però amb volums molt superiors: des de 2015 les parts implicades usen els bombardejos a canals, fonts i plantes de tractament d’aigua com a tàctica militar. Així, els danys a les fonts de rius i/o a estacions de bombeig i tractament han deixat sense aigua corrent milions de sirians durant llargues temporades –dos, tres mesos...–, a més de contaminar un percentatge molt alt –al voltant del 80%– del recurs natural en aquestes zones.
A Amèrica del Sud, el conflicte pel control de l'aigua del sistema hídric del riu Silala enfronta diplomàticament Bolívia i Xile d'ençà el 1905. El passat mes d'abril els dos països feren les seves exposicions finals davant de la Cort Internacional de Justícia, a l'Haia: Xile diu que és un riu internacional i Bolívia assegura que si el veí hi té accés és perquè va construir canals artificials el 1908 i que, per tant, caldria que pagués per l'aigua que extreu. No és l'únic enfrontament degut a l'aigua que ha passat a Bolívia. El 2000 s'hi va esdevenir la coneguda com guerra de l'Aigua de Cochabamba, quan el govern privatitzà la gestió hídrica en aquesta regió i els preus pujaren un 50%, cosa que va fer impossible l'accés al preuat element per a gran quantitat de residents, amb el resultat d'un vertader aixecament popular, amb seriosos enfrontaments amb les forces de seguretat dels quals en quedaren un grapat de morts –no se sap quants, exactament– i entre un i dos centenars de ferits. Finalment el govern va fer anques enrere i retornà l'aigua a la gestió pública.
El conflicte diplomàtic pel control de les aigües del Tigris i Eufrates enfronta Síria, Turquia i Iraq, en una disputa que ve des de la dècada de 1960 i que no s'ha resolt. Tot el contrari, cada vegada està més embolicada. Amb actuacions que contravenen el dret internacional, com ha fet Turquia embassant les aigües fluvials sense demanar el permís corresponent als altres dos països per on discorren els dos rius. Així com han passat les dècades el problema s'ha enquistat i, ara, amb tota la regió sotmesa a un estrès hídric creixent, les probabilitats que empitjori són cada cop més altes.
A Àfrica, el control de la conca del riu Zambezi ha provocat serioses topades diplomàtiques entre Moçambic i Zimbàbue. Fa vint anys estigueren a punt de desfermar les hostilitats bèl·liques per aquest motiu. La disputa continua viva: és una de les zones africanes més tenses, degut a la creixent desertificació fruit de severes sequeres que fan de la conca fluvial esmentada un dels grans objectes del desig dels govern enfrontats.
Nombroses altres zones també són potencialment conflictives per mor de la disputa de l'aigua. Segons l'ONU existeixen 200 rius i 300 llacs compartits entre diferents països. I atès que la creixent sequera per mor del canvi climàtic afectarà cada cop un major nombre d’aquestes zones del món on ja hi ha estrès hídric, tot indica que allà on la manca d'aigua vagi en augment també s’incrementarà el risc d'una guerra pel control del preuat element natural.