L’any 2003 l’historiador escocès Niall Ferguson, catedràtic de la Universitat de Harvard, va publicar Empire. How Britain Made the Modern World, una història de l’Imperi Britànic des d’un punt de vista atrevit i poc habitual. La tesi que hi defensava era que l’imperialisme de John Bull havia servit per estendre arreu del món moltes innovacions tècniques, avenços socials, xarxes de comerç i institucions democratitzadores. El que oferia Ferguson era una mirada totalment antagònica al tòpic flagel·lador que diu que tots els mals del Tercer Món provenen de l’expansionisme occidental.
Anys després, el 2011, aprofundiria en la idea publicant Civilization: The West and the Rest on hi reflexionava sobre els motius del domini d’Occident sobre el món durant els darrers segles, assenyalant-ne les virtuts que ho han fet possible i preguntant-se si ja havia arribat al seu final. Recordo ara aquestes lectures de l’obra de Ferguson perquè m’ha vingut al cap el tractament que fa de l’abolició de l’esclavitud al Regne Unit. Diu així: “Es sol argumentar que l’esclavitud va ser abolida simplement perquè va deixar de ser rendible, però totes les evidències assenyalen cap al sentit contrari: va ser abolida malgrat el fet que encara era rendible”. Enumera un seguit de moviments religiosos protestants profundament influïts per la lectura dels Evangelis, així com d’altres sectors vinculats amb les idees de la Il·lustració, que van començar a pressionar per a l’abolició de l’esclavitud des d’una motivació estrictament ètica i moral.
El 1807 es va aconseguir que Westminster abolís el comerç d’esclaus però, no satisfets amb això, els moviments antiesclavistes l’any 1814 van arribar a recollir 750.000 signatures per prohibir l’esclavatge en si mateix –no només el comerç- arreu del territori britànic, la qual cosa van aconseguir l’any 1833. Precisament perquè encara continuava essent un negoci lucratiu, els competidors internacionals dels britànics no van deixar de practicar-lo i, aleshores sí, moguts per l’imperatiu econòmic, van haver de convertir la seva flota en una policia marítima per evitar que els altres imperis gaudissin dels suculents beneficis que ells mateixos s’havien prohibit.
Aquest fet històric m’ha fet reflexionar sovint sobre els corrents historiogràfics i les idees polítiques que basen excessivament el seu anàlisi en els factors econòmics, ja sigui des dels marxismes o des dels liberalismes més dogmàtics. Ningú no pot negar que les virolles tenen un paper cabdal en el comportament humà, però precisament allò que ens fa humans és que som capaços de plantejar-nos preguntes que transcendeixen les qüestions immediates de subsistència. Però el que ara mateix em fa tractar tot aquest afer no és un afany de debat polític o historiogràfic, sinó l’actualitat mundial.
A inicis de juny Donald Trump va anunciar que retirava els Estats Units de l’Acord de París contra el canvi climàtic, tot titllant-lo de “debilitant, desavantatjós i injust”. Trump arriba a la conclusió que “aquest acord té poc a veure amb el clima i més amb altres països traient avantatge dels Estats Units. [...] La Xina pot apujar les seves emissions, davant de les restriccions que ens hem imposat. I l'Índia pot doblar la producció de carbó”. No li falta la seva part de raó, però quan el 45è president dels Estats Units apel·la al seu “deure solemne” de protegir els interessos del seu país obvia que també podia haver seguit el camí de la primera potència mundial del segle XIX, vetllant i pressionant perquè els altres no juguessin amb un avantatge de funestes conseqüències. Possiblement la primera potència mundial dels nostres dies ja no s’hi vegi amb forces i aquest mateix, el del sentiment de feblesa, podria ser un dels motius pels quals Trump hauria arribat a la Casa Blanca.
