La situació que viu l'independentisme de partit transita entre el desconcert, la renúncia i el pragmatisme. Difícil, en aquest context, no perdre de vist el que hem vingut a fer: guanyar la independència del nostre país.
No me'n puc estar de començar comentant el tuit que l'amic Lluís Llach va tenir la necessitat de fer aquest dijous al migdia. Textualment, hi deia:
El silenci del @govern català i la seva inacció davant de l'escarni judicial al M. H. P @QuimTorraiPla, repugna.
— Lluís Llach (@lluis_llach) May 12, 2022
No m'ha semblat casual tot i que, si no fos per la seva contundència, m'hauria pogut passar per alt. Però ha coincidit, pràcticament, amb la compareixença del portaveu i vicepresident de Junts per Catalunya, Josep Rius, motivada per la decisió del partit de no participar de cap reforma de la llei de política lingüística.
De fet, el matí ja venia calent, per com n'és, d'evident, que cap possible recurs que interposi el Govern català no evitarà l'aplicació de la sentència del 25% de castellà a les aules. Sabut el pla del conseller del ram, que consisteix en anunciar que podria enviar instruccions als centres durant els propers dies mentre assegura que protegirà com calgui les seves direccions, el que sí que sembla que va de bon de veres és l'estratègia del Govern espanyol que ja ha advertit que farà actuar els seus inspectors per fer complir la sentència. Als inspectors s'hi sumen iniciatives “simpàtiques” com les amenaces de col·lectius com l'Asamblea por una Escuela Bilingüe.
El cas és que, des de Junts per Catalunya, expliquem el perquè de la nostra negativa a participar d'aquesta farsa per dos motius: el primer, perquè no hi ha consens ni polític ni del sector respecte la mesura; i el segon, perquè no ha impedit una decisió judicial que imposa el 25% del castellà a les aules. Crec que l'amic Josep Rius ho explicava prou clarament: ha quedat demostrat que la reforma de la llei de política lingüística no servirà per protegir la immersió. I la llengua, com és sabut i no m'he cansat de repetir, és una línia vermella amb la qual no es pot traficar.
Junts per Catalunya presentarà la seva proposta per fer front a la sentència judicial que imposa el 25% del castellà a les aules i posteriorment es compartirà amb la resta de formacions polítiques i entitats del sector educatiu i lingüístiques. Però, com passa gairebé sempre, tan o més important que el resultat de tot aquest procés, és el mentrestant. Què fem mentrestant. I aquí, novament, com m'haureu sentit dir i llegir és importantíssim que ens mantinguem amb una actitud ferma. I que aquesta primera persona del plural a la qual apel·lo integri no només els polítics i els partits, sinó també l'escola (això és la comunitat educativa amb totes les seves ramificacions), les famílies i la societat en general.
El retrocés de la llengua catalana és un fet i ho és arreu dels Països Catalans. Però també és ben cert que la defensa de la llengua ha comptat amb exemples d'èxit recents com les marees verdes de les Illes Balears que van aconseguir, de retruc, liquidar l'etapa funesta del Govern Bauzá. Era l'any 2013 i fins a 90.000 persones van participar en una imatge sense precedents en contra del trilingüisme que defensava el líder popular illenc. Recuperar aquests dies les imatges de les manifestacions de Palma és esperançador. Deien els manifestants, llavors: “Som una marea verda, un tsunami tranquil”. I van aconseguir canviar les coses.
Protegir la immersió lingüística i mantenir les aules d’acollida com a eina d’aprenentatge era una necessitat fa uns anys i ho és encara més avui, amb un Govern atrapat en la seva pròpia retòrica i amb les mans lligades per l'economia del món globalitzat que ens ha tocat viure. En aquest context, repeteixo de nou que no podem perdre de vista ni el rumb ni la força que tenim, els ciutadans, de trencar dinàmiques i dependències que existeixen, sí; que influeixen, també; però que no determinen.
Hem recaptat centenars de milers d'euros per fer front a la repressió; hem ocupat places i carrers de totes les nostres ciutats i pobles; hem votat i hem guanyat. Patim la repressió i el desconcert dels seus efectes. Ens mostrem abatuts i dubtosos. Tot això és normal i comprensible. Però hi ha qüestions que no esperen, i la defensa de la llengua catalana és una d'elles.
