Que l’estat espanyol utilitzi tota mena de males arts contra l’independentisme català ja no sorprèn a ningú. No sorprèn a ningú en el nostre context, és clar, quan ja n’hem vist de tots colors: des del terrorisme d’estat al País Basc, passant pels muntatges policials i judicials a Altsasu o l’anomenada Operació Judes perpetrada a Catalunya, continuant per la causa general per aturar el referèndum i acabant pel judici farsa contra els líders independentistes que el van impulsar. La societat catalana –també la basca– ja s’ha avesat a aquestes atrocitats, per més que les rebutgi, i l’espanyola hi viu majoritàriament d’esquenes: un gran gruix de la població ni tan sols se n’ha assabentat perquè els principals mitjans de comunicació amb prou feines ho tracten, mentre que a d’altres ja els va bé que es facin aquestes bestieses si és amb el pretext de la unitat d’Espanya.
Més enllà d’aquestes fronteres que ens imposen, allà on hi ha uns estàndards democràtics exigents la cosa no es veu amb tanta naturalitat. És per això que han hagut de ser un organisme vinculat a la Universitat de Toronto i la prestigiosa revista The New Yorker les que han hagut d’investigar i esbombar l’espionatge il·legal del qual han estat víctimes diversos dirigents, polítics i activistes independentistes catalans, així com els independentistes bascos Arnaldo Otegi i Jon Iñarritu. Els fets encara són més greus si tenim en compte que entre les persones que han vist vulnerada la seva intimitat hi ha el president de la Generalitat, Pere Aragonès, així com tres dels seus antecessors en el càrrec.
En el marc de la repressió del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 havíem vist com els governants de l’estat s’emparaven en una suposada independència judicial –posada en dubte fins i tot pels mateixos ciutadans espanyols en les enquestes de percepció de l’Eurobaròmetre-, articulant la persecució política a través de jutges que feien interpretacions imaginatives de la legislació vigent. Els governs espanyols remarcaven que Espanya és un estat de dret i que, per tant, no podien intercedir en les decisions preses pels magistrats. És clar que la concessió dels indults als presos polítics independentistes va ser un reconeixement, de facto, que el sistema havia actuat viciat, però l’excusa de la independència judicial sempre continuava sobre la taula.
Aquesta vegada no es podran exculpar fent ús dels mateixos subterfugis perquè, tal com han dit per passar pàgina les fonts governamentals espanyoles, “les intervencions telefòniques s’han de fer amb ple respecte a la legalitat i per ordre judicial”. Així, si ara no han comptat amb la connivència d’algun jutge disposat a qualsevol excés per servir la seva causa nacionalista, la responsabilitat és tota de l’executiu. De moment, tant des del Ministeri de l’Interior com des del de Defensa, han negat estar al darrere del joc brut. El que és evident és que no hi ha ningú que no sigui l’estat espanyol que tingui un interès tan viu per vulnerar els drets dels independentistes d’aquesta banda dels Pirineus.
Per tant, potser el que volen dir el ministre de l’Interior o la ministra de Defensa és que ells no han ordenat aquests espionatges o que, personalment, no en sabien res. Costa força de creure però, donant-ho per bo, la seva responsabilitat passa per investigar-ho, emprendre les accions necessàries per corregir-ho i castigar-ne els responsables. No només és cosa d’ells, sinó que també és un afer que incumbeix al Ministeri de Justícia a través de la Fiscalia General de l’Estat. La Comissió Europea així els ho ha dit: “les autoritats nacionals” haurien “d’examinar a fons les al·legacions” al respecte per tal de “restablir la confiança dels ciutadans”.
A 1.300 quilòmetres de Brussel·les, a 6.300 quilòmetres de Toronto i a 6.100 quilòmetres de Nova York l’escepticisme és total i absolut, sabent de bell antuvi que no es tracta en realitat de la vulneració dels drets d’uns ciutadans, sinó d’empaitar amb afany uns enemics.
