De la polèmica pueril de la setmana, sens dubte, el més inquietant no han estat pas els exabruptes d’un diputat anacrònic mancat de classe i elegància –i que ningú no es confongui ni faci demagògia, que es pot venir de família ben humil i, nogensmenys, com dirien els de Sau, “sense un duro però amb estil”–, ni les amenaces velades de trencar o desestabilitzar el Govern de les files de Junts, que crec sincerament que ni els ajuden a ells ni ajuden el moviment independentista. No, el més preocupant del darrer episodi idiota hebdomadari, per a mi, ha estat la resposta del president de la Generalitat, és a dir, de la màxima autoritat del país, que, d’Alemanya estant, ha sentenciat que "el nostre marc de treball i els Estats amb què ens volem relacionar i els àmbits polítics amb què ens volem relacionar són els d'Europa, els dels Estats que defensen la democràcia i el marc de llibertats que compartim".
Sincerament, amb afirmacions com aquestes no entenc com tenim la barra d’intentar fer creure al món que volem ser un Estat sobirà. En primer lloc, per una raó si es vol menor, per bé que no me’n puc estar de mencionar-la: la manca de rigor i precisió geogràfiques que sembla demostrar Aragonès. La frase, de fet, em recorda el típic xenòfob que va dient que ell no és racista, que només és organitzat, i que el que vol és que “los negros se queden en África, y los moros, en Marruecos”, i aleshores et veus obligat a mostrar-li un mapeta del continent africà per tal que hi situï el regne de Mohammed VI. Doncs, escoltant el president català m’ha passat una mica el mateix, perquè es refereix als Estats “d’Europa” com si volgués obviar que Rússia és també Europa, com si pel fet de no formar part de la Unió Europea, Rússia ja no fos Europa. No se què en deuen pensar els amics suïssos que, fins avui, han tingut la cortesia d’acollir exiliats catalans com la segona dirigent d’ERC, però intueixo que no és el millor camí per anar fent amics.
En segon lloc, perquè Aragonès circumscriu “el nostre marc de treball i els Estats amb què ens volem relacionar” en Europa. Literalment diu: “són els d’Europa”. Què vol dir això? Que no aspirem a tenir relacions i marcs de treball amb tot el món? Que Catalunya no té res a fer ni res a parlar amb països i/o estats com el Quebec, Nova Zelanda, els Estats Units, Xile, Austràlia o el Japó, per posar mitja dotzena d’exemples de països ben respectables? Tan petits ens hem tornats, que el nostre món només és el nostre continent? Fins i tot durant els 23 anys de governs d’en Pujol, Catalunya va saber establir col·laboracions i relacions de cooperació amb països dels cinc continents, entre d’altres qüestions perquè l’economia del nostre país és una economia interconnectada, amb interessos arreu del planeta, quelcom que tenia claríssim el govern convergent de la fi del segle XX. Què ha canviat, doncs, en el darrer lustre?
I, en tercer lloc, anem al moll de l’os, anem al centre del debat. Aragonès amolla que “els Estats amb què ens volem relacionar”són els “Estats que defensen la democràcia i el marc de llibertats que compartim”. Desconec si el president català té la llista exhaustiva d’aquests països tan excel·lents i paradisíacs, però, si més no, fa gràcia –per no dir que fa plorar– que això ho digui el Molt Honorable militant d’un partit el president del qual s’ha passat quatre anys a la presó injustament, en un Estat, Espanya, que a ulls de tot el mon occidental és una democràcia plena, sobre el paper.
Naturalment, no cal ni dir que a tothom li agradaria que tots els països del mon fossin exemple paradigmàtic de democràcies liberals i avançades. Tanmateix, si no em falla la memòria, va ser precisament l’expresident de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker –a qui, poc abans d’acabar el seu mandat se li va reprotxar que es dediqués a parlar amb segons quines dictadures del mon–, que va sentenciar, parafrasejant-lo, que si només es pogués reunir amb països democràtics, a les 10 hores del matí del dilluns ja hauria acabat la seva setmana laboral. I, efectivament, d’això va la diplomàcia, de saber ser pragmàtic i tenir l’habilitat d’interlocutar amb tothom que interessi. Per aquest motiu, és ben trist que el president de Catalunya relegui el nostre país a actuar com una simple regió, condemnada a tenir el dret de parlar “només” amb segons quins Estats. Ens agradi més o ens agradi menys, Catalunya –i la nostra economia– depenen en major o menor grau del que passi arreu del món, també del que passi a Rússia i a Ucraïna, òbviament. Sense que això impliqui de renunciar com a país a la defensa dels drets i llibertats universals, sense que això impliqui de silenciar o tolerar les agressions militars de qui sigui, el que espero dels nostres polítics és que sàpiguen alçar la mirada i defensar els interessos col·lectius de la nació segons convingui en cada lloc i moment. Afirmar que ens tanquem les portes a “parlar” –i insisteixo, només es parlava de parlar, valgui la cacofonia– amb segons quins països sobirans, no crec que ens beneficiï en cap sentit, al contrari, ens projecta una imatge de “bons minyonets” que encara fa abaratir més el somni.
En conclusió: si Catalunya hagués parlat amb l’equip de Putin, quin seria l’escàndol? Quin seria el problema? Que no és el que han fet fins avui mateix –i continuen fent– tots els serveis diplomàtics de tots els Estats “democràtics” del mon? Doncs, va, home, anem per feina que la palla va cara –mai millor dit–.
