Liberals, entre l'ordre i la rebentada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El moviment independentista al Principat ha tornat a posar en la centralitat del discurs polític el concepte de la llibertat. És possible que aquesta idea no hagi mai desaparegut del relat català de comprensió del món i de les seves relacions amb l’Estat espanyol. En qualsevol cas, avui no podria ser més invocat i reiterat —especialment amb l’anunci de la data i la pregunta per al referèndum d’autodeterminació. Això ha permès que un col·lectiu hagi pogut vindicar-se amb força en aquest escenari: el liberalisme català.

La noció de liberalisme català és molt possiblement incorrecta. Es donen, més aviat, molts liberalismes catalans, en plural. Catalans Lliures n’és l’organització més visible. Però no totes aquestes escoles de la ideologia liberal participen del moviment independentista que avui articula els eixos polítics de Catalunya. És el cas del Moviment Lliures.

Així i tot, aquest liberalisme ha aconseguit una gran visibilitat per mitjà d’un activisme i posicionament d’avantguarda política i intel·lectual que recorda molt les pràctiques de l’esquerra marxista. Algunes de les plomes més fines —i controvertides— de l’escena independentista s’adscriuen o han estat adscrites al corrent liberal català. És el cas d’Enric Vila, Jordi Graupera o Bernat Dedéu, tots ells forjats en el sòlid bagatge liberal de la Fundació Catalunya Oberta.

Parlar de liberalisme significa també parlar de corrents propers al que s’ha anomenat llibertarianisme. Connectats al bagatge de l’escola d’economistes austríacs com Friedrich Hayek o Ludwig von Mises (o els monetaristes de Chicago, com Milton Friedman), els llibertarians adopten una apologia a ultrança del capitalisme, el mercat i una societat contractual plenament desregulada —amb un Estat reduït als mínims o simplement inexistent. Organitzacions com l’Instituto von Mises de Barcelona o els Students for Liberty de Barcelona s’emmotllen en els patrons del model libertarian americà.

Totes aquestes escoles liberals són de difícil encaix entre elles. Tenen diferents graus i distintes concepcions en massa àmbits. Tanmateix, sí que són assimilables en un mínim irrenunciable: l’hegemonia neoliberal que va començar a finals del decenni de 1970 i que es va imposar a Occident després de la caiguda del Mur de Berlín el 1989. La seva visió d’un capitalisme de mercat en positiu i d’un Estat minoritzat i desregulat és el seu objectiu comú —i que ha dominat el discurs polític tant d’experts com de partits polítics d’ençà de 1989.

La retòrica neoliberal no domina l’independentisme. Però sí que ha conquerit el seu imaginari amb una certa idea de llibertat i de fórmules de democràcia liberal. Al davant, comuns i cupaires aporten la unitat popular com a alternativa a la democràcia liberal parlamentària que l’ampli neoliberalisme català vol monopolitzar. La socialdemocràcia de la postguerra mundial, que tant de consens va generar dins patrons del keynesianisme, es troba en absoluta orfandat. És cert que entitats com l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural han avançat propostes socialdemòcrates. Amb tot, qui acaba capitalitzant el clam social de l’independentisme és una esquerra cada cop més lluny de velles receptes socialdemòcrates.

Comprendre els liberalismes catalans, els seus pensadors i les seves organitzacions és un exercici de comprensió de l’altre polític en una societat que s’ha mogut i es mou en uns paràmetres poc liberals per al gust d’aquestes escoles. L’antifranquisme va ser profundament marxista. El règim del 78 i el pujolisme, profundament moderats i d’ordre estatista. La maximitzada alternativa liberal busca el seu espai de confort —entre l’ordre i la rebentada tradicionals dels catalans.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga

Director d'EL TEMPS. Doctor en història per l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París. Ha estat investigador a Columbia University i New York University.