Confesso que no em sento massa còmoda perdent-me entre banderes estelades i cants abrandats de secessió. No pensin el que no és: si de mi depengués, ni per un moment més seguiria essent Catalunya això que tant s’assembla a una colònia sota l’arbitrarietat dels don Pelayo que diuen governar, ni dels que legislen en obediència als grans poders econòmics, ni dels que imposen les lleis de l’enemic des del Madrid “oficial”: el niu de garses que construeix desigualtat i corrupteles, imprimeix caràcter unionista estofant les seves plomes mal adquirides. Res en comú amb els ideòlegs d’un sentiment imperial tan encomanadís com caduc. La necessitat compartida per tanta i tanta gent que es pot sentir més o menys còmoda amb la definició d’independentista no discuteix la necessitat d’independència. Perquè ja queda poc oxigen sota tanta mentida i domini groller, i defalleixen, en un mateix nivell la defensa de la veritat i la supervivència de llengua i cultura. Un exemple constant de la frivolitat caníbal també amb la seva pròpia llengua i cultura la dona la nova líder que ens trasllada, darrera el mirall, a les lògiques impossibles i inapel·lables del “Gep Boterut: sense abandonar mai un to de veu més aviat desdenyós” (A través del mirall i el que n’Alícia hi trobà, Lewis Carroll traduït per Josep Carner, 1871), decideix el que vol que les paraules signifiquin, en quin idioma s’han de dir, i que tinguin tants significats diferents com l’amo de les paraules vulgui. Perquè la qüestió de veritat, a l’escola i als tribunals, és saber qui mana. I així, Isabel Díaz Ayuso pot dir “llibertat” quan de fet demana una cervesa, i concloure que “Madrid és España” quan sols parla d’un Madrid monclovita d’escons, borbons i punyetes. Un Madrid funcionarial i de l’ordre que mai no permetrà que Espanya sigui més que la idea d’un imperi.
Reconec el mèrit, la coherència i la valuosa tossudesa dels que es reclamen independentistes de “soca-rel”. Dels hereus del partit de Companys i Macià. Dels que, com Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, ja eren conscients el 1987 que la Transició amb banda sonora de música militar no portava a res de bo, i varen aconseguir sumar per a una independència pacífica el Front Nacional i Terra Lliure. Abans, a les eleccions al Parlament de Catalunya el 1988, aquesta ERC refundada que estava iniciant un nou viatge fins la Presidència de la Generalitat del 2021, va obtenir sis escons (una estrena a l’hemicicle amb dos escons més que el PP d’ara).
L’únic projecte polític que els podia frenar el camí era un federalisme que havien compartit en bona mesura Macià i Companys, però que a l’estat espanyol, segons reconeixia Miquel Caminal (Trilogia federal, tres cartes d’un federalista català, 2014) era una utopia, “millor dit, una distopia per la dreta i una part significativa de l’esquerra”. La mateixa esquerra que llegim ara que té com a deure pendent el reconeixement del dret d’autodeterminació de les nacions... un deure fallit, que tindrà el seu decantament i de nou acabarà a les clavegueres.
Vivim ara com a paròdia el que hauria pogut ser una digna història de pacte i flexibilitats acceptades a Catalunya, a la mida dels grans. Però Salvador Illa ni li arriba a la sola de la sabata a Pasqual Maragall. I Pere Aragonès, que ja pot mirar sense temença un federalisme que sap impossible, no sembla tenir prou ardidesa per a bastir un projecte de sobirania real. I passa el temps mentre s’engrandeix i tapa el cel la gran renúncia: negligir, renunciar, no treballar (o fins i tot, ja ni creure’s) la cohesió de dignitat de la Catalunya de l’1 i el 3 d’octubre del 2017.
Escrivien fa poc uns amics que “a Catalunya, l’independentisme és majoritàriament d’esquerres i que l’esquerra és majoritàriament independentista”. Hi estic d’acord, però em sona a paraules buides, que fa no massa anys s’haurien pogut utilitzar per definir els contorns d’un projecte federal. Si avui és veritat que l’independentisme és majoritàriament d’esquerres, és més per demèrit d’altri que per una estratègia independentista reeixida. És perquè al davant, l’independentisme català es troba amb un projecte genèticament incapaç d’encapçalar un desenvolupament pluralista i federal de democràcia. I si el futur ja no és ni demòcrata, quin sentit té demanar el reconeixement de la plurinacionalitat i dels drets dels pobles?
La tristor (personal) d’aquestes dates s’agreuja en veure com es multipliquen els intents de vendre autonomisme a preu de rebaixes, per part dels hereus dels que en el seu moment en varen fer denúncia. Un autonomisme que mai no va poder tenir ni aconseguir un bri d’alçada federal i en el qual, de fet, mai ningú no hi va creure de debò. Un cafè per a tots que sols era la pitjor xicoira.
Potser la independència defensada també pels no independentistes aconsegueixi ser motor d’un altre moment en el qual la raó guanyi a la força i venci la democràcia. Perquè d’això es tracta. De drets universals i de drets dels pobles: un bon desig pel 2022.
