Durant una setmana sencera el Partit Popular ha fet un tour per la península celebrant el que n’han dit “convenció nacional”, una espècie de ritual exhibicionista per marcar paquet similar al que practiquen algunes espècies animals quan intenten posar-la en remull. Tot és excitació i les hormones estan a flor de pell. Començant per Santiago de Compostel·la i acabant a València, sota el títol de “Creemos” han desplegat tot un arsenal de poca-soltades que queden ben lluny de la manera de fer tradicional dels partits conservadors europeus i, en canvi, s’acosta ràpidament al tarannà del penúltim inquilí de la Casa Blanca.
Els mateixos convidats no van estar-se de traslladar l’atenció cap al continent americà. José María Aznar, que cada cop és capaç de parlar amb la boca més tancada tal com si fos un ventríloc, amb un desvergonyiment que faria les delícies d’Steve Bannon va ridiculitzar al president mexicà amb unes reflexions sobre el seu nom i cognoms. Com aquelles bromes de infantils que li feien al pobre Serra –“el que arrossega els collons per terra”- va creure que era un argument de pes mofar-se dels cognoms d’origen castellà de López Obrador per suposadament desmuntar les seves crítiques a la colonització espanyola. S’havia perdut l’interessant article d’Abraham Zamorano explicant com milers de famílies indígenes van optar per canviar-se el cognom per evitar discriminacions i burles, optant el de Valladolid en canvi pel nivell finor de Donald Trump quan es va referir a la senadora Elizabeth Warren com a “Pocahontas”. Sort que entre Mèxic i Espanya hi ha les Antilles, l’Atlàntic i Portugal i un altre mur és innecessari.
L’altra interessant referència a les Amèriques va venir del Premi Nobel de Literatura Mario Vargas Llosa, confirmant un cop més que no és incompatible el talent artístic amb la ximpleria. Referint-se als països llatinoamericans, sempre com si aquest fos un afer d’incumbència espanyola, va dir que “allò important d’unes eleccions no és que hi hagi llibertat, sinó votar bé”. Una sorprenent apologia dels règims dictatorials que segurament té alguna cosa a veure amb la seva pròpia experiència com a candidat perdedor d’unes presidencials peruanes.
Però el festival de bestieses no es va acabar aquí. Tal com Trump era conegut per la seva capacitat d’insultar als seus contrincants amb desqualificacions de tota mena, el conductor de l’acte final a la Plaça de Bous de València va especificar que “hem vingut sense rastes aquí, ens hem dutxat”, repetint un tòpic sobre els militants d’esquerres escampat habitualment per l’extrema dreta. Són freqüents les agressions neonazis apel·lant a la condició de “guarros” de les víctimes. El mateix personatge, cofat amb un barret ridícul de la pel·lícula Shrek, va ser qui va fer referències a una suposada marginació per part dels mitjans de comunicació. Tant hi fa que en realitat el seu partit marqui la línia editorial de diverses de les principals capçaleres de Madrid i d’algunes de les ràdios i televisions amb més audiència: es tracta de replicar l’actitud trumpista respecte a la premsa, presentant-se com a pàries, víctimes de la discriminació del sistema. El mateix Trump va definir els periodistes com “els éssers humans més deshonestos de la terra” i Casado ho va rematar advertint “que no ens intentin manipular els mitjans de comunicació”.
La crònica de l’acte que ha fet Moisés Pérez per aquest setmanari ofereix tot tipus de deliciosos detalls de la descaradura dretana i nacionalista del principal partit de l’oposició espanyola: peticions de presó per a adversaris polítics -tal com prometia fer Trump amb Hillary Clinton-, atacs a la immigració, al sindicalisme, a les víctimes del franquisme i al valencianisme i crits guturals d’adhesió a l’estat. La recepta del PP per frenar l’ascens de VOX, els quals sí que van compartir obertament assessors amb Trump, és assemblar-s’hi cada cop més. “Make Spain great again” o, en versió de Casado, “Espanya no ha de demanar perdó a ningú”.
