La notícia d’una reunió entre el vicepresident Jordi Puigneró i la ministra de Transport Raquel Sánchez per tractar l’ampliació de l’aeroport del Prat ens ha servit una de les polèmiques de l’estiu. La sorprenent opacitat de la trobada, explicada a posteriori i qualificada de “secreta” en molts dels titulars que l’han narrat, dona un caire de martingala a l’assumpte que no casa amb la transcendència de la decisió a prendre i amb les conseqüències que ha de comportar a nivell econòmic, mediambiental i territorial. Tenint en compte que la Comissió de Territori del Parlament de Catalunya va aprovar l’estiu de l’any passat una resolució que demanava al ministeri corresponent que aturés tota ampliació que suposés un “augment il·limitat” del nombre de passatgers i que l’Ajuntament de Barcelona va rebutjar una moció que demanava “ple suport” al pla d’Aena per a l’ampliació, podria semblar que el conseller del ram ha tirat pel dret en una maniobra astuta, cosa que es podria haver aclarit amb les pertinents explicacions i actuant amb transparència.
Queden enrere els temps en els que qualsevol inversió d’aquesta mena era vista amb optimisme unànime, quan tot creixement era sinònim de millora i de bonança. Primer perquè, a nivell autòcton, d’uns anys ençà hi ha un seriós debat sobre el model econòmic imperant, que per a molts és excessivament dependent del turisme en les seves diverses modalitats. Diversos assajos s’han publicat sobre la matèria, entre els quals podem esmentar aquell Un bon país no és un país low cost, de l’economista Miquel Puig, o el més recent titulat La fàbrica de turistes. El país que va canviar la indústria pel turisme, del periodista Ramon Aymerich. Durant els darrers estius prepandèmics a la ciutat de Barcelona es va començar a exterioritzar el neguit per l’increment exponencial del fenomen turístic amb manifestacions veïnals a la Barceloneta i campanyes contundents d’algunes organitzacions polítiques juvenils. Aquest no és un neguit exclusiu de Barcelona, sinó que es reprodueix en altres indrets del món on el turisme ha esdevingut un fenomen massiu, essent Venècia un dels llocs del planeta on el tema és més candent. Les protestes per allunyar els creuers de la Sereníssima i la pressió de la UNESCO han empès al govern italià finalment a prendre mesures per treure aquests enormes vaixells de la llacuna. Sobre aquest tema és interessant llegir el llibre titulat Si Venècia mor, de l’historiador de l’art Salvatore Settis, que és una reflexió profunda sobre la progressiva extinció de la vida quotidiana d’aquella ciutat.
En segon lloc, la preocupació a nivell mundial per les conseqüències del canvi climàtic fan que moltes persones es comencin a plantejar si és factible mantenir el mateix patró que ha funcionat fins ara. Al Regne Unit hi ha un debat ben viu també sobre la possible construcció d’una tercera pista a l’aeroport de Heathrow amb una campanya contrària a l’ampliació anomenada “No 3rd Runway” que augura conseqüències perjudicials en forma de contaminació sonora i pol·lució. Les pancartes alertant dels efectes del canvi climàtic són les que més abunden en les seves protestes.
Quan en el cas català es plantegen aquests mateixos dubtes, de seguida sol haver-hi qui comenta amb afany ridiculitzador el suposat provincianisme local, presentant una mena de societat endarrerida que practica el luddisme i no sap adaptar-se als canvis de la vida moderna. Segons els qui tenen aquest punt de vista, Catalunya està condemnada per les seves esquerres a ser un territori endarrerit i malcarat que esquiva el progrés, un punt del qual els inversors d’arreu del món en fugiran com de la pesta. La realitat és que, tal com hem vist, aquí s’hi formulen els debats que també són vius en altres zones d’Europa i que, per tant, no són pas exclusius d’aquestes latituds. Són preocupacions legítimes que han de poder ser formulades en veu alta, traslladades als governants i tingudes en compte per a pensar el país i el món de les properes dècades.
