Una lectura molt interessant, de publicació recent, és el llibre que ha dedicat el politòleg Marc Sanjaume a l’Scottish National Party, el partit polític independentista que des del 2007 encapçala el govern d’Escòcia. Actualment liderat per Nicola Sturgeon, sota la presidència d’Alex Salmond va arribar a fer possible la celebració d’un referèndum d’independència, apostant paral·lelament per un progressiu retorn de competències i l’exercici de la governabilitat.
Al seu volum titulat “Independència i progrés. El repte democràtic de l’Scottish National Party” Sanjaume expressa gràficament amb un triangle aquest difícil equilibri del que anomena “el trilema de l’independentisme democràtic”. Pot semblar un exercici de funambulisme, en el qual l’SNP ha excel·lit, i consisteix en combinar l’aposta ferma per la independència amb el govern del dia a dia i, tot i així, seguir mantenint suports electorals. Més o menys seria això: un excessiu fonamentalisme en la qüestió nacional que comportés el menyspreu de les institucions autonòmiques podria dur a l’independentisme a ser vist com a poc útil per a una part de l’electorat, que progressivament l’abandonaria per apostar per altres opcions que pensessin que atendrien millor les tasques de govern. I a la inversa, una dedicació exclusiva a la gestió del dia a dia podria dur a l’independentisme més convençut a sentir-se decebut amb el partit i explorar altres vies que considerin més fermes. D’aquí que Sanjaume alerti de la dificultat de tal praxi però, alhora, de la seva inevitabilitat en qualsevol moviment independentista que aspiri a l’hegemonia en un context més o menys democràtic.
Diumenge passat, durant la festivitat de Sant Jaume, patró de Galícia, el Bloc Nacionalista Gallec va organitzar la seva habitual celebració del Dia de la Pàtria Gallega a la Praza da Quintana, just darrere de la catedral famosa per ser un dels grans centres de peregrinació mundials. L’acte va ser una demostració de força d’un BNG que ha passat d’ocupar l’última posició al parlament a liderar l’oposició després de superar al PSOE. La recepta per a aconseguir-ho ha estat similar a l’aplicada pel principal partit independentista escocès: defensar l’independentisme sense renunciar a una marcada agenda social, tot abraçant el gradualisme en el retorn de competències.
El discurs de la cara més visible de l’independentisme gallec, Ana Pontón, ho va resumir molt bé: mentre denunciava que el govern del PP “no vol competències, perquè a més competències més se li veu la seva incompetència”, paral·lelament expressava que des del BNG “no volem posar-nos límits, ni que altres ens els posin [...] perquè Galícia no pot quedar-se a la lliga de les regions” sinó que “hem de jugar a la lliga de les nacions”. Tot plegat acompanyat d’un programa polític de progrés -“volem produir aquí per a tothom i fer-ho de manera sostenible [...], volem una Galícia feminista, inclusiva, lliure de discursos d’odi i d’intolerància”- i de la voluntat de fer créixer el moviment amb noves incorporacions que provinguin de les fronteres de l’independentisme: “un BNG obert i plural on hi tenen cabuda totes les persones que estimen Galícia i busquen un futur millor. [...] Les rebrem amb els braços oberts”. Seria allò d’eixamplar la base o, traduït al gallec, ensanchar a base.
Tal com explica Sanjaume, si els moviments independentistes d’altres períodes històrics van poder-se emmirallar en experiències com la irlandesa o els processos de descolonització, el cas escocès ha deixat una empremta fortíssima en els independentismes democràtics del segle XXI. És mirant a aquella realitat que a Galícia el BNG ha arribat a esdevenir la segona força, tal com ha fet Bildu al País Basc, amb Otegi fent referències explícites a “eixamplar la base social” i a fer que l’independentisme “deixi de pivotar, sobretot i en exclusiva, en el caràcter identitari del país” per esdevenir un projecte on “hi caben tots els que volen lluitar per la sobirania nacional i per un model social molt més avançat”. És, també, el mateix model que ha dut ERC a assolir la presidència de la Generalitat després de les eleccions del passat febrer. L’èxit d’aquests projectes dependrà de saber-se moure bé en el “trilema de l’independentisme democràtic” que apunta Sanjaume al seu llibre.
