Declaracions, contradeclaracions, desautoritzacions, atacs, sarcasmes, ironia i garrotades. Semblaria la típica brega entre govern i oposició però tot això ha passat entre els socis que conformen l’executiu espanyol. Ha estat arran d’un vídeo del Ministre de Consum, Alberto Garzón, en el qual hi demanava reduir la presència de carn a la dieta per motius de salut i mediambientals. El fet i les seves conseqüències són tota una lliçó sobre l’ús de les xarxes socials: la rapidesa amb la que es treu de context qualsevol frase, la dificultat per raonar-hi sobre qüestions complexes, la facilitat per la ridiculització i la pulsió per respondre immediatament sense haver escoltat o llegit ben bé què diu l’altre.
Les paraules emprades per Garzón al seu missatge havien estat escollides escrupolosament, amb cura i respecte. Hi parla del “consum excessiu” de carn –no pas del consum de carn en general- i hi aporta tot un seguit de dades sobre l’impacte negatiu que aquest mercat genera. Pobre il·lús, deuria pensar que potser intentarien refutar-les científicament quan, en canvi, la cosa ha derivat en un festival d’acudits sobre filets, difusió de retrats de plats de vianda, pedrades al veganisme i respostes de trabucaires espitregats en defensa dels grangers.
Que ningú es confongui: no sóc gens partidari ni del tofu ni del seitan, ni he tastat aquest fals pollastre que ara venen a tots els supermercats. No gasto les pràctiques gastronòmiques dels vegetarians, ni ho tinc previst, ni sento cap dilema moral a l’hora de cruspir-me animals. Això sí, sóc un ferm partidari de la comprensió lectora i auditiva, capacitat que no han demostrat ni Pedro Sánchez ni Emilio García-Page, només per posar un parell d’exemples. L’un lloant les virtuts dels entrecots, com si Garzón hagués dit en algun moment que eren gasòfia vomitiva, i l’altre reivindicant tot crispat el sector càrnic per rematar que “cal menjar bé, saludablement i en proporció”, que és exactament el que havia dit el criticat.
Saltant-nos la polèmica i entrant en el fons de la qüestió, hi ha dades interessants de comentar de les que aporta el ministre Garzón. Segons diu, la ramaderia genera el 50% dels gasos d’efecte hivernacle relacionats amb l’alimentació. Si és així, això implica que si el discurs es fes a la inversa, és a dir, recomanant que es mengés només carn, es perseguiria una reducció de gasos que seria d’exactament el mateix volum que si tot l’any fos divendres de quaresma. Ja em disculpareu la broma però no em sé imaginar algú recriminant el consum desmesurat de pa, producte que també deu portar associades algunes dosis de diòxid de carboni. Garzón també explica que el 14’5% del total dels gasos d’efecte hivernacle els emet la ramaderia. Sóc de lletres però això vol dir que el 85,5% de gasos restants provenen d’altres sectors que tenen res a veure amb el bestiar.
No he pogut consultar d’on surten les xifres que exposa el ministre, però les que va publicar el Parlament Europeu el març del 2018 diuen que més del 80% dels gasos esmentats procedeixen de la creació d’energia tant pel transport, com per a la indústria, com per a les llars. Des d’un punt de vista ecologista cal rumiar si el més intel·ligent és centrar el debat en la part més anecdòtica, la de la carn, o bé si és més útil fer reflexionar sobre la imperiosa necessitat de la transformació del model energètic cap a les energies renovables, que és on hi ha l’immens gruix de l’assumpte.
Sinó pot passar el que ha acabat succeint aquesta vegada: que els sectors ramaders i pagesos es poden sentir atacats, essent la baula més feble de tot aquest grandiós problema, i que els poders fàctics se sentin còmodes amplificant una comèdia que serveix al mateix temps per apartar el focus dels oligopolis energètics i per ridiculitzar l’ecologisme.
Mentre parlem de llonzes i pernils no parlem de quilowatts, d’extraccions petrolíferes, dels beneficis milionaris, de l’ús cada cop més obsolet de combustibles fòssils, ni de la necessitat de canviar completament aquest model. Mentre parlem de bistecs pot semblar que el granger i el pastor són els culpables del cataclisme, mentre el consell d’administració de portes giratòries i beneficis milionaris en surt indemne.
