L'entrada de ple en l'estiu astronòmic ha comportat l'esclat d'allò que associem tradicionalment a l'estiu cultural: festes i revetlles (la de Sant Joan, la més massiva), festivals de tota tipologia i unes ganes evidents de passar pàgina d'un període que, no fa pas tant de temps, només hauríem imaginat vist des del sofà de casa.
Les xifres de la pandèmia, especialment a les Illes i al Principat, són molt preocupants i s'estenen de manera imparable arreu dels territoris. És en aquest context que, tot celebrant que companys i amics del sector sobretot musical hagin pogut -i puguin encara- desenvolupar les seves convocatòries respectives, vull posar en valor un model complementari al multitudinari.
N'he parlat en altres ocasions i en aquest mateix context, destacant la feina de trobades i festivals de formats mitjans i petits que s'han sabut reinventar en el temps. Aquests dies n'hi ha diversos, alguns d'ells celebren aniversaris, com és el cas del Festival Internacional de Música Popular Tradicional de Vilanova i la Geltrú, el FiMPT, que des de l'any 1981 programa bona música d'arrel i recorda, en l'edició del seu 40 aniversari, produccions i noms de referència com “Almanac”, el primer disc de La Murga publicat precisament el 1981. El grup que va reunir Jordi Fàbregas, Josep Pons, Saki Guillem, amb Enric Esteve, Josep Cabré, Eliseo Parra i Eduard Altaba va néixer amb la voluntat de portar les cançons i melodies tradicionals cap a un espai de dignificació merescuda i, com expliquen els responsables del FiMPT, “d'experimentació necessària, risc, respecte i divulgació”. D'aquella experiència en van sorgir moltes propostes, com les quatre edicions dels Sarau de Primavera als Jardins de l'Antic Hospital de la Santa Creu (1982, 1984, 1985, 1986), precedents del naixement del festival Tradicionàrius. Enguany el FiMPT clourà la seva edició amb una producció – homenatge al projecte de l'estimat Jordi Fàbregas i ho farà en coproducció amb el CAT i la Fira Mediterrània, a la plaça del Port, aquest diumenge 11 de juliol a les nou del vespre.
El FiMPT és un bon exemple de proposta ben dimensionada i ens arriba en uns dies en què trobem oferta tant a nivell popular com també en relació al nostre patrimoni musical. M'ha fet feliç poder veure que els amics del FeMAP, el Festival de Música Antiga dels Pirineus, han tornat a la càrrega amb un concert inaugural celebrat a la Catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell i on l'Ensemble Brudieu va oferir una actuació basada en la Missa de difunts del músic renaixentista Joan Brudieu. El FeMAP ha tornat enguany programant 48 concerts en 33 municipis pirinencs, un encert en relació al model i a les propostes escollides: bravo!
No són els únics que fan feina: també s'hi han posat a Cassà de la Selva, a recer del Càntut, el projecte nascut l'any 2012 per recollir i difondre el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. Després de l'aturada de l'any passat, han reobert l'Hostal Càntut fins el proper 16 de juliol a la terrassa del Restaurant Can Selvatà de Cornellà del Terri per recuperar la vella pràctica de cantar en comunitat en hostals i tavernes.
Igualment les festes majors malden per mantenir tant la seva vitalitat com la seva funcionalitat en un context que sembla entossudit en abandonar la incertesa. Les xifres que va presentar fa uns dies el CoNCA en l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts 2020 són esfereïdores. De fet, aquest estudi inclou una revisió de la situació anòmala que ha condicionat i ha afectat de ple l’ecosistema cultural del país. Com expliquen des del Consell, “la pandèmia i els estats de confinament han fet esclatar una crisi de caràcter socioeconòmic que, en el cas del medi cultural, ha palesat la seva greu situació estructural i ha incrementat fins a límits extrems les situacions de precarietat de les persones”.
La feblesa del nostre ecosistema cultural és evident i és manifesta i ens cal abordar-la des de perspectives totalment diverses. Que no vol dir oposades sinó complementàries. Erraríem el tret si disparéssim contra els grans esdeveniments que han fet tot allò que han pogut i més per sobreviure en temps de pandèmia. Però també ens equivocaríem si continuem considerant que la cultura és només “una” o “unes”, si continuem restant (quan no directament dividint) enlloc de sumar (o multiplicar) o si renunciem a una cultura polièdrica i rica que té plans i profunditats diverses i que destria el gra de la palla o, el que és el mateix, distingeix l'entreteniment de la pròpia cultura.
Reflexions que comparteixo mentre us animo -i ens animo- a fer costat responsablement al nostre sistema cultural que, ara més que mai, ens necessita. Ens cal ser, doncs, murs de contenció de la desfeta.
