El 26 de setembre vinent tindran lloc les eleccions europees. Bé, perdó, formalment se’n diuen eleccions federals d’Alemanya, però, a la pràctica, per bé que legalment només una part reduïda del conjunt dels europeus tindran dret de participar-hi –concretament, els qui disposen de la ciutadania germànica–, tot fa pensar que el resultat d’aquestes eleccions acabarà tenint més incidència en la vida del conjunt dels europeus que no pas el que votem religiosament cada cinc anys al Parlament de la UE –dic religiosament perquè és l’única manera de creure’s aitals eleccions: tenint fe que el nostre vot serveixi d’alguna cosa–. Potser per això es pot entendre que, si deixem a banda Brussel·les, Berlín sigui la capital d’Europa amb més lobbystes per metre quadrat –més de 5.000 segons algunes estimacions–. És a dir, i amb d’altres paraules: que el que passi el 26 de setembre al Bundestag ens importa.
De moment, els sondatges vaticinen una crescuda sense precedents dels verds, que podrien governar el país d’una manera o d’una altra –amb un pacte amb forces progressistes, o, fins i tot, amb un pacte amb els conversadors de la democràcia cristiana, com ja fan en administracions locals i regionals–. Que governin els ecologistes no seria pas mala cosa ni hauria d’excitar ningú més del compte. Per contra, el que a mi sí que m’exalta i em fot de color verd és que encara avui la percepció majoritària que tingui el català mitjà d’Alemanya sigui la d’un país referent, infinitament més civilitzat, avançat, seriós, treballador, modern, honest, higiènic i ètic que el nostre.
Ells, és clar, essent plenament conscients d’aquest pedigrí, fa dècades que se n’aprofiten tant com poden. Qui més qui menys deu recordar aquells anuncis publicitaris de productes alemanys que passaven per les televisions de casa nostra anys enrere, que per provar la qualitat del producte en qüestió, en remarcaven la denominació d’origen germànica. En la llengua que fos —anglès, castellà, català, alemany...—, l’espot acabava amb un segell i veu en off que contenia un missatge del tipus «qualitat alemanya», «fet a Alemanya», sovint, fins i tot, amb la bandereta tricolor del país incrustada. Si és germànic, és bo, ben fet i net.
Jo, en canvi, fa temps que veig França i Alemanya com dues cares de la mateixa moneda, una moneda anomenada enganyifa europea. França en seria la versió llatina –en el sentit més pur del terme: romana, i, per tant, aparentment més sofisticada, alhora que catòlica– i Alemanya, la versió saxona –aparentment més espartana, rude, alhora que luterana–; però, al capdavall, la mateixa mentida, que excel·leix en màrqueting i estètica, això sí. Per això tots dos països s’acaben sempre posant d’acord en les qüestions crucials, com ara fer creure al personal que els dolents de la pel·lícula són els britànics, per voler fugir del seu casino privat, aquest club de cartes de francesos i alemanys on ells són la banca i sempre guanyen.
La realitat, tanmateix, és ben tossuda i el seu “si és germànic, és bo, ben fet i net” topa amb la crua realitat. Segons sondatges com el mateix Eurobaròmetre, més de la meitat dels alemanys considerin que el suborn o la corrupció és una pràctica generalitzada al país dels Mercedes. Aquí potser hem sentit a parlar dels casos de Deutsche Bank, Wirecard, Siemens, o, evidentment, el famós dieselgate. Com és obvi, però, tots aquests casos només són la punta de l’iceberg d’un país tan avesat a la corrupció o més que el nostre, malgrat el maquillatge de societat modèlica. Reconec que el cas dels automòbils alemanys, trucats amb un programa informàtic instal·lat il·legalment per tal d’alterar els controls tècnics de les emissions altament contaminants de gasoil, em meravella. Tot i ser un capítol que hauria d’haver esdevingut crític per a les institucions públiques germàniques –atès que, a banda de tenir una responsabilitat directa en el control ambiental dels vehicles, l’Administració pública alemanya és encara propietària d’una part de la indústria automobilística del país, quelcom que la converteix en doblement responsable–, si ho recordeu, la qüestió es va resoldre amb un tres i no res i aquí ningú no ha vist pas res, començant per la cancellera Merkel, que ha continuat al seu lloc fins avui, inalterable.
Ara bé, de tots, el cas èticament i estètica que em sembla més flagrant, el que demostra fins a quins nivells de perversió malaltissa és arribada una societat europea que comanda i, damunt, dona lliçons de moral als països del voltant, és el cas de les màscares sanitàries. Què hauria passat si diputats catalans, portuguesos, grecs, espanyols, italians…, haguessin cobrat comissions per haver fet d’intermediaris en els contractes de compra de màscares sanitàries, al començament de la pandèmia de la COVID-19, tal com van fer un grapat de diputats conservadors alemanys? Pel que em consta, l’afer ha estat tan sonat que ha obligat el Bundestag a aprovar una llei de transparència que imposa la necessitat de tenir un registre de lobbys, o que els diputats declarin tots els ingressos superiors als 3.000 € per any. Vaja, el que fa gairebé una dècada que ja tenim al nostre terrer.
És per tot això que soc dels qui creu que, com França, l’estatus, el poder i el prestigi de què gaudeix Alemanya en el si del continent i, de fet, de la comunitat internacional, és del tot immerescut. Aquesta fama, tan bona com injusta, surt caríssima a la resta de països, com el nostre, condemnats a fer esforços majúsculs per mirar d’obtenir una certa reputació. Per aquest motiu, esdevé peremptori per al bé de la Unió Europea, i per al nostre, d’ésser capaços de formular un projecte polític comunitari que, sense recórrer a populismes barats, proposi de desplaçar els centres de poder europeus actuals. No fer-ho avui des d’una opció democràtica voldrà dir, probablement, deixar demà tot aquest camp a l’extrema dreta. Què triaran els verds alemanys: pàtria o democràcia?
