El setembre de l’any passat s’aprovava al Parlament de Catalunya la “Llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge” que té un nom prou llarg com per haver-lo de resumir amb un simple “llei de regulació dels lloguers”. La votació, aleshores, va dividir les dues formacions que fan societat al govern espanyol. Els comuns van votar-hi a favor, alineant-se bàsicament amb l’independentisme, mentre que els socialistes hi van votar en contra, anant de la mà, grosso modo, amb la dreta espanyolista.
Un cop més, a la Ciutadella hi havia una majoria parlamentària prou audaç com per legislar amb una visió similar a la de la socialdemocràcia europea més avançada. Havia passat ja amb la llei de l’impost sobre dipòsits bancaris, o bé amb l’impost sobre les begudes ensucrades que seguia les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut, i encara amb la llei que permetia cobrar un impost a les centrals nuclears per gravar el seu risc mediambiental. El govern del Partit Popular, amb l’inestimable ajuda dels tribunals afins, va ser especialment bel·ligerant contra l’avantguardisme de la política catalana, recorrent sistemàticament al Tribunal Constitucional qualsevol d’aquestes lleis amb el pretext de “la igualtat entre espanyols”. A banda de la dèria centralitzadora espanyolista, sempre tan viva en el PP, hi havia també el tema de la protecció dels interessos dels grans oligopolis, un altre tret idiosincràtic d’aquella formació política.
Amb aquesta estratègia del recurs automàtic aconseguien boicotejar immediatament qualsevol decisió fruit de la cambra legislativa catalana: quan qui presenta un recurs davant del TC és el govern espanyol es permet la suspensió cautelar immediata de qualsevol llei. Al marge d’això, quan al final del recorregut el tribunal falla, sol fer-ho en sintonia amb els conservadors, que per alguna cosa hi ha una majoria de magistrats designats per ells. És el cas, per exemple, del gravamen sobre les centrals nuclears, obligant al govern català a retornar més de 17 milions d’euros recaptats als pobres pelacanyes d’Endesa i Iberdrola.
Tot i que entremig hi ha hagut un canvi al govern espanyol, sembla que hi ha algunes dinàmiques que continuen igual. Fa un parell de setmanes els periodistes Roger Tugas i Andreu Merino publicaven una peça a Nació Digital que demostrava l’èxit de la llei de regulació dels lloguers. Hi explicaven que el preu dels lloguers ha baixat a les zones d’alta demanda -que és on la regulació aplica les limitacions- i, al mateix temps, s’hi ha mantingut el nombre de contractes signats. És a dir, que alguns pronòstics catastrofistes que deien que els propietaris no voldrien posar el pis a llogar si tenien el preu limitat no s’han complert. És de lògica: per més que no et permetin apujar a cor què vols la renda mensual, és molt pitjor tenir el pis buit i no cobrar-ne ni cinc.
Essent una llei que ha reeixit en els seus propòsits i de marcat caràcter progressista, el ministre José Luís Ábalos ha anunciat que la recorreria al Tribunal Constitucional seguint la tradició dels seus antecessors. No ho farà amb l’argument de considerar-la una mala llei, cosa que generaria una forta contradicció en “el govern més progressista de la història”, sinó amb el pretext de la “vulneració de competències estatals”, excusa que necessàriament hauria de crear una altra contrarietat: tots els discursos federalitzants pronunciats per socialistes i comuns, sovint presentats com una alternativa a l’independentisme, s’han esvaït quan es tracta portar-los de la teoria a la pràctica.
Però ja que parlem de coherència, hem de reprendre el que dèiem al primer paràgraf: que una part del govern espanyol va votar a favor de la llei al Parlament i l’altra va fer-ho en contra. L’una impulsa ara el recurs i l’altra s’hi sent incòmode mentre protesta al Congrés dels Diputats. Però de govern només n’hi ha un, que diu que recorrerà, amb els ministres de Podem havent de fer igual que els membres dels governs del PP.
