Plantejaments nous per a uns nous temps

“Per la creació d'una estructura permanent en què estiga representada tota la cultura catalana”. Aquest és el postulat que motiva el manifest impulsat pel portal El Temps de les Arts i vinculat a la convocatòria dels primers Premis El Temps de les Arts. El text, al qual ja han donat suport prop de 2.000 persones de diferents àmbits, incloent figures de referència del nostre ecosistema cultural, compta amb el suport de la Federació Llull i la Xarxa Vives d'Universitats i té un to marcadament programàtic.

Allò que s'hi planteja és principalment un canvi de rumb, de paradigma, una voluntat de repensar les bases, com diuen els seus promotors, “sobre les quals hem de reconstruir un país que s'ha demostrat fràgil i ple de vulnerabilitats”. Allò d'Einstein, vaja: “Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”.

El manifest se centra principalment en les polítiques públiques i posa l'accent en un aspecte que per a mi és principal: superar el model liberal d'una “simple indústria cultural en un món global que tendeix a marginar i arraconar les cultures minoritzades i les expressions artístiques deslligades dels grans oligopolis financers”.

El text enumera algunes de les qüestions, quan no directament introdueix els conceptes, les claus que poden donar resposta als reptes majúsculs derivats de la crisi mundial: memòria i innovació, resistència activa i, molt singularment, llengua viva, patrimoni i una claríssima aposta per a una marca arraconada però més viva que mai, i que no és altra que els Països Catalans, entesos com al nostre mapa cultural –això és també lingüístic– comú. Un mapa que està cridat, amb paraules expressades en el mateix manifest, a “enriquir la nostra cultura comuna que ens connecta des de Perpinyà fins Alacant, des de Mequinensa a Maó, garantint la integració equitativa de cada indret del país. Un propòsit que es farà real amb l’organització dels primers Premis El Temps de les Arts, entregats de manera simultània a Perpinyà, l’Alguer, Andorra, València, Palma i Barcelona”.

L'ambició d'aquests nous guardons culturals, que molt singularment fixen la mirada en tot tipus d'estils i situen al nivell més alt de l'escala de valor el pes de la creació artística, és màxima i ens serveix per recordar –i per recordar-nos– que només amb ambició ben entesa, amb una mirada àmplia i constructiva –que és, per definició, inclusiva– podrem guanyar col·lectivament una societat més culta, més plural, més tolerant.

S'ha parlat molt aquests últims mesos de la necessitat d'incrementar el pressupost públic destinat a la cultura fins assolir el llindar del “tristament famós” 2% del pressupost global del Govern català. Els partits polítics van aprovar-ne l'increment just abans de la convocatòria de les eleccions del 14 de febrer passat.

Però jo em pregunto: el 2% per a fer què? Per a revertir la precarietat sistèmica que afecta els i les treballadores de la cultura? Per donar estabilitat als centenars d'entitats que fan una feina impagable als seus territoris respectius oferint cultura quan ningú més, ni governs locals ni empreses privades, la faciliten?

Les comparatives amb realitats culturals properes són demolidores: a Catalunya, 30 euros per persona i any invertits en cultura dels pressupostos de la Generalitat. A Polònia, segons dades de la mateixa Generalitat i l'Eurostat, 90 euros; Portugal, 120 euros; 200 euros en el cas de França i 800 euros en el cas de Suècia. Aquesta és una radiografia molt més dura de quina és la situació real de precarització que la cultura, els seus professionals i els agents que la impulsen i la vetllen pateixen a casa nostra.

Amb tot, la situació actual, de pèrdua de rumb, de desconcert general, pot esdevenir una oportunitat com poques n'hi ha a la vida. I en aquest sentit, el fermall del manifest ho diu ben clar: “La cultura és el nostre capital i l’art és vida”. Deixarem passar aquesta oportunitat de canvi real?