La llei d’indult vigent a l’Estat espanyol és nascuda l’any 1870, emanada de la Constitució Espanyola del 1869, una carta magna filla d’aquella Revolució Gloriosa que va suposar el destronament d’Isabel II i l’inici del període que es va anomenar Sexenni Democràtic. El 15 de gener del 1988 aquesta legislació va ser actualitzada però gairebé només per adaptar-ne la terminologia a la contemporaneïtat: “Ministre de Gràcia i de Justícia” canviat per “Ministre de Justícia”, “Gaceta” substituïda per “Butlletí Oficial de l’Estat” i altres renovacions de tal mena. En el text de 1870 s’hi especifica que queden exclosos de la possibilitat de rebre un indult aquells que no tinguin sentència ferma, els que estiguin en “rebel·lia” i els reincidents en un mateix tipus de delicte, això darrer per evitar “el funest efecte d’afavorir la impunitat i d’esperonar el delinqüent en el camí del crim”.
Ara bé, d’aquestes limitacions n’estan exempts els acusats de sedició i rebel·lió. Diu així el text: “la naturalesa dels delictes d’aquest tipus, el caràcter i condicions de la societat de la nostra època [...], demostren la necessitat d’aquesta excepció”. És a dir, que el legislador reconeixia que les acusacions d’aquests delictes eren emprades amb finalitats polítiques i que calia que els successius governs tinguessin la capacitat de desfer les persecucions orquestrades pels seus predecessors. Només s’entén l’existència d’aquest mecanisme arbitrari i discrecional si es pressuposa que des dels engranatges de la justícia també es pot actuar amb arbitrarietat i ànim de represàlia i que sovint s’utilitzen els jutjats per capgirar el dictat de les urnes.
A l’Espanya recent la prerrogativa de l’indult s’ha utilitzat incomptables vegades, però molt poques d’elles amb aquest voluntat de distensió, de desgreuge o de reversió d’una injustícia. Explicava el diari Público ara fa pocs dies que José María Aznar s’enduia el rècord dels indults a condemnats per corrupció, amb 139 lladregots alliberats de les seves penes.
Entre la llarga llista de perdonats pels executius espanyols hi ha autèntics colpistes: Alfonso Armada, un dels artífex del 23F, va ser congraciat per “motius de salut” pel govern de Felipe González. Sembla que va revifar de cop després de posar els peus al carrer perquè no va morir fins 25 anys després. Tejero no va tenir tanta sort com el seu company d’aventures, però quan el Tribunal Suprem va valorar la possibilitat d’aplicar-li l’indult els magistrats s’hi van mostrar favorables per facilitar “l’oblit d’uns fets que ja han de quedar al passat”. Quanta comprensió.
A la llista també hi ha insignes promotors del terrorisme d’estat, com és el cas de Rafael Vera i José Barrionuevo, condemnats pel segrest de Segundo Marey en el marc de la guerra bruta contra ETA, la d’aquells GAL emparats pel Ministeri de l’Interior. Vera es va passar només tres mesos entre reixes gràcies a la gràcia del govern d’Aznar i, encara que pugui semblar una broma de mal gust, fa pocs dies sortia a la portada del diari ABC opinant contra l’alliberament dels presos polítics catalans.
Però el gran crac dels indults va ser Jesús Gil, el famós alcalde de Marbella i president de l’Atlètic de Madrid, que en va arribar a acumular dos. El primer el va rebre durant el franquisme després que s’enfonsés un restaurant, del qual n’era el constructor i propietari, i hi morissin 58 persones. No ens pensem pas que és només cosa de la dictadura perquè el 1994 el govern del PSOE encara li va perdonar una estafa.
Els successius governs espanyols han considerat convenient eximir de responsabilitats a terroristes d’estat, policies torturadors, militars insurrectes, lladres i estafadors, la majoria de les vegades amb l’aval del corresponent informe dels tribunals. Amb bestieses d’aquest calibre, impensables en qualsevol democràcia de qualitat, no s’ha mogut ni una fulla. En canvi, per una de les poques vegades que podrien aplicar l’indult d’acord amb l’esperit original de la llei, al Tribunal Suprem li ha faltat temps per oposar-s’hi i la premsa cavernícola porta dies bramant d’odi. Junqueras s’ha de passar tretze anys a la presó per organitzar un referèndum d’autodeterminació, mentre Rafael Vera, il·lustre segrestador, demana més mà dura, elevat de sobte a líder d’opinió.
