El discurs d’Isabel Díaz Ayuso durant la campanya electoral de la Comunitat de Madrid s’ha centrat en reforçar la idea, projectada ideològicament pel mateix Estat espanyol, que els habitants d’aquell tros de terra són especials. Contradient la cantarella que apliquen als territoris que sí que tenen una singularitat cultural i històrica que els diferencia de Castella, aquella que diu que tots els espanyols han de ser iguals i indistingibles i no moure’s d’aquí, s’ha dedicat exacerbar un xovinisme de creure’s tocat per la mà divina.
Segons ella, Madrid no podia aplicar mesures estrictes per aturar l’expansió de la pandèmia perquè no es pot comparar amb les altres capitals de província, ja que els madrilenys “van a museus i a teatres”. De tal afirmació se’n desprèn que la presidenta no ha sortit mai de la seva ciutat natal, com si hagués nascut al segle XIX en un poblet amb més cabres que persones, per comprovar que als altres indrets hi existeixen també aquesta mena d’equipaments i les ganes de visitar-los. Paral·lelament, mentre Ayuso pronunciava aquestes paraules, no només les ciutats de la península ibèrica mantenien restriccions pel bé de la salut dels seus habitants, sinó que en diverses capitals europees els tancaments eren estrictes.
També a Berlín, per exemple, amb la seva Illa dels Museus que conté peces magnífiques com l’Altar de Pèrgam i la Porta d’Ishtar, o a París, on el Museu del Louvre mantenia les portes tancades amb la Venus de Milo, la Gioconda i la Victòria de Samotràcia dins. A Londres, la National Gallery té tancat fins el 17 de maig, impedint als londinencs veure el Matrimoni Arnolfini i El baptisme de Crist de Piero della Francesca. Fins a finals d’abril no ha obert la Galeria dels Uffizi de Florència, amagant al públic joies com La Primavera o El naixement de Venus de Botticelli. Ciutats de primer ordre reduïdes a simples aldees rurals i obres mestres que han marcat la història de l’art universal convertides en una exposició de manualitats de casal d’avis, tot això dins del cap d’Isabel Díaz Ayuso.
Una altra de les seves frases estrella d’orgull metropolità és la que diu que “Madrid no es pot comparar amb València, només amb capitals mundials”, després que un periodista li preguntés per la menor incidència del virus al cap i casal del País Valencià. La ciutat del Túria quedava rebaixada, d’una tacada, a la segona o tercera divisió, però només d’haver repassat el número d’habitants de les diverses capitals europees Ayuso hauria pogut saber que València té més habitants que Amsterdam, Atenes, Helsinki, Lisboa, Dublin o Oslo i es situa molt a prop d’Estocolm. Per tant, és perfectament comparable a qualsevol d’aquestes urbs i la complexitat de la seva gestió ha de ser força similar. De nou, atiava els sentiments de superioritat escudant-se rere la ignorància del provincianisme més rústic.
La darrera mostra d’analfabetisme urbà la vam sentir en una entrevist a Onda Cero, quan es va referir a “una manera de viure a la madrilenya”, que consisteix en “poder començar de zero una vida”. És a dir que “pots canviar d’empresa i pots canviar de parella i no tornar a trobar-te-la mai més”. Segons ella “això no passa a tot arreu”. No, a tot arreu no, només a qualsevol de les aglomeracions urbanes que hi ha al món, en la llista de les quals Madrid està al número 68 i Barcelona al 100. O en qualsevol de les principals àrees metropolitanes d’Europa, entre les que hi podem contar, només a l’Estat espanyol, cinc exemples de més d’un milió d’habitants: Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Màlaga.
La victòria incontestable de dimarts passat demostra que aquesta estratègia demagògica, la de fer creure al seu electorat que viu al centre del món, ha funcionat amb una eficàcia excel·lent. Ara bé, que no ens intentin vendre que és producte de la projecció d’un ideal de llibertat cosmopolita, sinó que té molt més a veure amb les pulsions tribals del nacionalisme exacerbat que tant diuen combatre quan els convé.
