Aquestes ratlles estan dictades no per un senyor gran cada vegada més allunyat del futbol com a fenomen, sinó pel xiquet que, vivint a Madrid, es va fer futboler i del Barça en veure a la televisió les coses impossibles que feia un holandès malgirbat i genial. Aquestes ratlles estan dictades per l'adolescent que, ja envaït totalment pel virus, s'ho veia tot. D'altres esports, també. Era més fàcil, és clar, l'oferta era més o menys limitada: ara hauries de dedicar una vida sencera a veure el futbol que s'ofereix en les pantalles. De dilluns a diumenge. El mal arrenca d'ací. Aquesta pandèmia de partits sense públic i ovacions de llanda és sols un detonant. A aquell xiquet fa molts anys que li furtaren la pilota i la il·lusió.
No hi ha experiència comparable al futbol en estadi, en directe. Ho vaig descobrir molt prompte, quan un amic del pare em va portar a Mestalla, a veure el València contra l'Athletic Club de Bilbao que entrenava Javier Clemente. Vaig al·lucinar amb l'ambient, però també observant l'evolució dels jugadors sobre el terreny, com es movia en acordió la pressió asfixiant dels lleons. Un aspecte del joc que sols es pot copsar en viu. Des d'aleshores, vaig tornar-hi amb certa regularitat.
Aquesta dimensió del futbol està morint. I no ha estat la pandèmia. La dictadura de les televisions, els diners que maneja, més la necessitat d'alimentar constantment el càncer de les apostes, ha matat litúrgies, ha vulgaritzat quelcom que hauria de ser excepcional. Hi ha futbol a totes hores. I els diners de les televisions han distorsionat la competència i han unflat un mercat amb tendència a la grandiloqüència. Sempre ha hagut grans clubs, mitjans i petits. El sistema el que fa és remarcar encara més les diferències. Per ací plora el xiquet.
Té raó Florentino Pérez quan diu que la gent vol veure en televisió els grans clubs europeus enfrontant-se entre ells. Perquè són els que generen competència i igualtat i tenen els millors jugadors. A causa, entre més, del sistema de castes forjat amb el diners de les televisions. Arreglar amb una fugida endavant el que han trencat entre tots: FIFA, UEFA, federacions, lligues, directives. La superlliga de Pérez -amb el suport de Joan Laporta, entre altres- era (o és) sobretot una aposta per controlar el negoci i no deixar-lo en mans de buròcrates i panxacontents. És un raonament que puc entendre: no té sentit que alguns que no arrisquen diners ni fan fixatges es beneficien de beneficis multimilionaris. Però l'alternativa ha estat una aposta pel darwinisme més salvatge. Capitalisme en vena per salvar un club de poderosos, no per salvar el futbol.
El president del Real Madrid porta camí de fracassar de manera estrepitosa, però li hem d'agrair haver despullat sense voler el problema de fons: la vulgarització de l'esport, la conversió en quelcom invasiu on els interessos econòmics i la pobresa espiritual estan remarcades amb retolador roig. Del futbol que coneixíem no hi ha més que ossos. La carn s'ha podrit.
L'esport rei necessita canviar, però segurament en unes altres direccions. Algú creu seriosament que la solució és hi haja una oferta bestial de partits d'elit sempre amb els mateixos clubs? On és l'excepcionalitat? On són els motors i les sinergies per a unes altres ciutats i uns altres clubs? Fa uns anys, fent un reportatge per a El País, un expert en branding i promoció urbana em va dir que havia fet molt més per la projecció de València la presència en les dues finals de la Champions League que els sis mesos de la Copa de l'Amèrica.
La dictadura de les televisions, els diners que maneja, més la necessitat d'alimentar constantment el càncer de les apostes, ha matat litúrgies, ha vulgaritzat quelcom que hauria de ser excepcional
L'altre dia vaig passar una bona estona amb la prole -molt reticent a seure per contemplar un partit de futbol- veient la final de la Copa del Rei. Un preadolescent i una nena que quasi mai veuen futbol amb el pare si no és quan els progenitor els suborna dient-los que podran anar més tard al llit. L'intent a la desesperada de transmetre l'amor que sentia quan tenia la seua edat. Va ser un petit èxit. Amb tot, una part de mi desitjava la victòria de l'Athletic. Perquè la continuïtat del seu valuós model de pedrera depèn de traure la gabarra almenys una vegada cada dècada. Això és el que fa que les criatures vulguen ser Sarabia, Urzaiz o Iñaki Williams. Però es va imposar la lògica, una maquinària amb moltes més recursos i millors jugadors. Sempre existiran diferències, per raons naturals, de potència territorial i concentració de poder econòmic. Per influència global. Però també perquè el sistema fa que les distàncies s'eixamplen cada vegada més.
Al futbol no el salvarà una gestió diferent del pastís, sinó la democratització. El futbol és gran pel Maracanazo, per aquella Eurocopa que va guanyar Dinamarca a la qual va arribar de rebot. Al futbol el salvarà l'experiència del directe, des de la base fins la piràmide. El treball amb les pedreres. La sensació del moment excepcional, d'estar assistint a quelcom únic. Molts dels grans gols Messi o Ronaldo (el brasiler) s'han produït en camps d'equips modestos. No sempre salta la màgia en les grans ocasions.
Amb els seus defectes, l'NBA és un possible espill. És una lliga en la qual Boston Celtics i Angeles Lakers han compartit el seu històric domini amb un bon grapat de franquícies: ha hagut etapes daurades de San Antonio, Golden State, Houston Rockets, Sixers, Miami, Cleveland, Detroit Pistons... Per no oblidar els Chicago Bulls de Michael Jordan. Tot gràcies als límits salarials, el talent dels directors esportius i un sistema per escollir nous jugadors (el Draft) que iguala la competició, que la fa quasi sempre interessant. Fins el punt que l'únic competidor canadenc, Toronto Raptors, també pot ser campió i participar de la festa. Un títol que solidificarà l'afició al bàsquet en Canadà per dècades. Així funciona.
La història del futbol és la dels moments únics. Quin culer no recorda com un fragment de temps sense comparació possible el gol de Koeman? La primera Copa d'Europa. L'inici de tot el que es va viure després. En la mesura que aquestes experiències úniques es fan més extensibles, arriben a més gent, l'esport es fa més gran. No estic segur que si el València CF haguera guanyat una de les dues finals de Champions que va disputar la història haguera estat diferent, no s'haguera caigut en aquesta depressió, el valencianisme no haguera venut la seua ànima al magnat de torn. Potser sí, potser no. En tot cas, crec que haguera estat positiu per al futbol.
En aquesta lluita entre èpica i caixa registradora Florentino Pérez és tan sols l'agent que s'ha fet notar amb més èmfasi. Però hi ha molts més actors que han anat posant claus en el taüt.
