Sembla que algunes lliçons que tenim ben apreses, a còpia de sentir-les repetir una vegada i una altra, són d’aplicació forçosa a l’hora d’arribar a acords al Parlament de Catalunya. Hem sentit dir que no és el moment de dividir-nos entre dretes i esquerres, que l’important és fer un front comú de l’independentisme, deixant enrere ideologies que només ens destorben, faccions enfrontades que ja recuperarem un cop tinguem la feina feta i siguem independents. Que hem d’estar tots al costat del president, el candidat independentista més ben posicionat, que mereix una adhesió cega, desinteressada i indestructible, perquè només així, sota un lideratge sòlid, reunirem la suficient fermesa per assolir la fita que ens agermana. Que no ens hem de distreure amb les petiteses dels càrrecs, ni les paguetes, ni estar pendents de repartir-nos les molles de l’autonomisme, conselleria amunt, conselleria avall, perquè ara volem el pa sencer. Centenars d’articles així ho recomanaven i milers de tuits ho demanaven. Grapats de veus en tertúlies ho reivindicaven i desenes de declaracions polítiques ho exigien. Les acusacions per a qui no s’hi sotmetés a la primera de canvi eren duríssimes: immaduresa, egoisme o partidisme en el millor dels casos. Traïció, connivència amb l’opressor, relació laboral amb el CNI, en el pitjor.
Demà al Parlament de Catalunya hi ha ple d’investidura, una jornada importantíssima d’aquelles que queden gravades amb foc, almenys pels més fanàtics –per no dir friquis- de la cosa pública, que potser tampoc és que constituïm la majoria social. Parlant de majories, la de l’independentisme, és a dir, quaranta-dos dels setanta-quatre diputats que el representen a la cambra, s’ha posat d’acord per nomenar Pere Aragonès com a proper president de la Generalitat. Els detalls del pacte són públics, escampats a tort i a dret per la premsa: donar un parell d’anys de marge a la taula de negociació amb el govern espanyol per veure si dóna algun fruit, acordar amb el conjunt de l’independentisme un possible “nou embat democràtic” prioritzant la celebració d’un referèndum, crear una empresa energètica pública, celebrar una qüestió de confiança a mig mandat per assegurar el compliment dels compromisos...
Per tant, si féssim cas de les receptes prescrites les passades legislatures, aquest mateix divendres el Palau de la Generalitat tindrà un nou capitost. No és que la investidura hauria de transcórrer amb la fluïdesa d’un pur tràmit o un mer formalisme, sinó que hauria de ser gairebé una marxa triomfal. Els diputats de Junts, a l’uníson, adherint-se a la resta dels representants independentistes, arraconant la seva ideologia de dretes perquè ara no és moment de perdre el temps amb vells esquemes caducs. Els trenta-dos escons que manquen, sumant esforços amb la resta de companys perquè ja no importen els càrrecs, ni les secretaries, ni la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ni cap altra prerrogativa que emani de l’Estatut d’Autonomia. Tots al voltant del president: “Mas o març” reconvertit en “Aragonès o res”.
En canvi, aquest escenari entusiasta dista molt de convertir-se en una realitat d’aquí a poques hores: tot indica que la cerimònia s’haurà de repetir un altre dia amb més presses, jugant amb el foc d’una nova convocatòria electoral que podria suposar la pèrdua de la majoria independentista –qui sap. Per què? Sembla que, de cop, el repartiment de càrrecs i el debat ideològic reprenen importància i que, sorprenentment, deixem enrere el fanatisme presidencialista d’inspiració americana per tornar a creure en l’harmonia del parlamentarisme. Ara és important que el guanyador tingui en compte el repartiment proporcional de l’estructura de l’executiu, que les mesures preses durant la legislatura no siguin tan progressistes per evitar incomodar els parlamentaris conservadors i que no es doni per fet que un candidat ha d’arribar a la presidència peti qui peti. Ja és casualitat que això passi quan han canviat les tornes.
