De forma clandestina, perquè em té blocat a Twitter per haver-li expressat, sempre amb respecte, alguna objecció, llegia astorat la piulada del director de comunicació de Junts, Pere Martí, que deia així: “La millor manera que les eleccions no s’hagin de repetir és que guanyi Junts per Catalunya clarament. Tots els ous al mateix cistell. Laura presidenta”. S’entén que els ous, en aquest cas, són els vots independentistes i que el cistell és la candidatura encapçalada per Borràs. El que també té ous és el que s’hi entén entre línies: que si les urnes no dicten el resultat que ells desitgen podrien arribar a forçar una nova convocatòria electoral, cosa que lliga amb les constants evasives de la candidata Borràs quan li pregunten per la possibilitat d’investir algun altre presidenciable independentista que fos més votat que ella.
No és pas nou aquest escenari. Recordem que Pedro Sánchez l’any 2019 va aconseguir forçar que es tornessin a fer al novembre les eleccions de l’abril, esperant que aquesta segona oportunitat li servís per millorar resultats i per rebaixar la capacitat de negociació de Podem. Aleshores, malgrat les enquestes semblaven favorables als socialistes, i tot i els esforços per posar pressió sobre els seus possibles socis, el que va aconseguir és perdre tres diputats pel camí i reduir uns quants punts el percentatge de participació a causa de la fatiga generada entre la ciutadania amb tanta campanya i tanta comèdia.
Aquest cop les eleccions arriben a Catalunya en un context especialment difícil i s’hi preveu una participació inusualment baixa. Quan tots els indicadors sanitaris recomanaven traslladar-les a un futur proper més propici per desenvolupar-les amb major normalitat, finalment l’aparell judicial va coincidir, gens casualment, amb la voluntat del govern espanyol de no demorar-les. Tot i aquest escenari, francament millorable, moltíssima gent farà l’esforç de formar part d’una mesa, d’exercir d’interventors i d’anar a votar. Només d’especular amb la possibilitat que aquesta feinada pugui ser en va, simplement per interessos purament partidistes -tal com ho van ser els que van obligar a mantenir la data-, esdevé gairebé una falta de respecte.
A l’habitual poc entusiasme popular amb les giragonses de la política, cal afegir-hi una situació crítica que ja fa gairebé un any que dura i que té conseqüències nefastes en moltes famílies d’aquest país. La indignació és a flor de pell i es busca culpables, no sempre amb raó ni amb arguments sòlids, sinó intuïtivament, que és com s’expressa veritablement la ràbia. Només que es percebi el més mínim indici que aquesta realitat dramàtica no es pren seriosament perquè s’està amb la calculadora electoral a la mà, pot desencadenar-se una trencadissa irreparable. No cal ser gaire perspicaç per endevinar que una eventual repetició d’eleccions comportaria, a part d’un descens notable en la participació, un agreujament en el desencantament amb la política i les institucions.
Evidentment, cadascú és lliure de prendre les decisions que cregui pertinents. Es pot especular amb el curt termini sense tenir en compte les conseqüències a llarga distància. Es pot sotmetre tot al benefici particular, refregant per terra l’interès col·lectiu, només pensant el pa d’avui i ometent la fam de demà. Pedro Sánchez va poder apuntalar la seva presidència al preu d’eixamplar una mica més l’esquerda entre política i ciutadania i, de retruc, fent passar l’extrema dreta de 24 a 52 diputats. En el cas català, a banda d’aquest desencís amb la política generalitzat més enllà de les nostres fronteres, unes noves eleccions causades per maquinacions cortesanes també servirien per contribuir a desprestigiar l’independentisme com a opció raonable de govern, retornant-li la fama de moviment de saltataulells irreflexius i de pulsions de foguerada: la via directa per tornar a ser una opció minoritària.
