Repensar el futur immediat quan s'estan batent diàriament tots els rècords d'infectats per la Covid-19, de morts per la malaltia i d'ocupació hospitalària i de les unitats de cures intensives, és una tasca que requereix un esforç d'abstracció monumental. Com tractar de fer l'epíleg d'una història que no saps com acabarà. Però acabarà, d'alguna manera. I el que tindrem per davant serà el segon repte més gran de les nostres vides. Perquè el primer haurà estat vèncer la malaltia.
Així i tot, cal anar pensant en positiu perquè quan tot passarà, haurem de fer front a urgències i emergències. La primera, segurament, refer-nos de la fractura social a la qual ens està abocant la pandèmia. El mur infectat de rancor que s'ha alçat entre sectors econòmics, entre col·lectius, entre famílies, entre amics i companys. Un seguit de greuges i comptes pendents sobre la nostra actitud individual. Sobre el que vam dir o deixar de dir. Sobre el que vam fer o deixar de fer.
Aquesta setmana penjava una piulada amb voluntat conciliadora recordant que no estem en guerra contra la hostaleria i la restauració, sinó contra la malaltia. I que això requereix mesures molts dures. Demanava respecte i ajuda pública per aquells sectors. Tinc serioses objeccions que fer a algunes declaracions dels seus responsables, però volia ser solidari amb les persones que van a veure extingir-se els seus petits negocis i els seus treballs. Arran del que jo deia, dues persones, una provinent del món de la cultura i una altra de l'hostaleria, s'enganxaren en una discussió agra, profundament desagradable. Tot just el contrari de l'esperit de la piulada.
D'alguna manera, ha esclatat un debat no resolt d'abans de la pandèmia, el que des de l'esquerra es definia, amb un cert elitisme, com la necessitat de canviar el model econòmic i deixar de ser “un país de cambrers”. La falta de tacte i l'evident manca d'esperit pedagògic i de comprensió no ha de fer perdre de vista que els arguments de fons d'aquesta visió són sòlids, continuen vigents i la Covid-19 els ha revaloritzat. Com s'ha vist amb la pandèmia, la dependència brutal de l'hostaleria i el turisme és un problema seriós. Sobretot perquè, per eixir del forat pandèmic, com explicava fa uns dies la companya Violeta Tena, caldrà empreses grans i amb alts nivells de competitivitat, diversificació i una alta intensitat tecnològica.
Aquesta transformació és qualsevol cosa menys senzilla: no es passa de la nit al matí d'una economia de serveis, pimes, baixa productivitat i escassa qualificació a ser un gran Silicon Valley. Calen dècades. I ja hem perdut unes quantes. Cal una estratosfèrica inversió educativa, retenir talent, atraure'l, posar diners públics sobre la taula. Molts diners. En una època de decadència de la responsabilitat fiscal. Els quadrats no són esferes. I els polítics sols s'estimulen amb el curt termini perquè és tot just en el curt termini quan han de rendir comptes. Algun dia, però, hauria de canviar la tendència.
Podem posar fonaments sòlids, amb recursos propis i amb els diners d'Europa, o continuar gastant milionades en omplir tots els anys d'arena platges que reclama el mar, per posar un exemple recurrent. Podem dignificar el coneixement i la investigació o podem continuar balafiant el talent dels investigadors amb sous de misèria.
En tot cas, la transició serà llarga i complexa. I abans de fer plantejaments irreals, cal ser conscients de la importància actual del sector hostaler, un 6% de l'economia, amb impacte en la indústria agroalimentària i uns altres proveïdors. Amb un contingent laboral que, segons dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), ocupava en el 2020 vora 170.000 persones, el 8,4% de la població treballadora del País Valencià. En el tercer trimestre de 2018 els treballadors i treballadores ocupats en aquesta activitat eren 206.000.
Un contingent precaritzat, que pateix un 39% de temporalitat però impossible d'absorbir per uns altres sectors. Més aviat, és el contrari: segons un estudi de CCOO-PV, elaborat amb dades de la mateixa EPA i de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), un de cada quatre ocupats de l'hostaleria té estudis universitaris i de FP superior. Persones que, en algun percentatge, no troben treball en el sector per al qual s'han preparat. Per no computar la gent jove que compagina els seus estudis amb treballs en l'hostaleria. Ingressos que serveixen per pagar la formació.
Altrament, tothom coneguem petits autònoms que es refugiaren en l'hostaleria, muntant un negoci, després d'haver estat expulsats del seu sector, fent emprar la indemnització i l'atur acumulat. L'última bala per a molts.
Aquesta és la realitat.
Allò desitjable a mitjan i llarg termini, el que caldria construir les cendres de la crisi, seria un sector redimensionat, més competitiu i de més qualitat pel que fa a l'oferta i al treball que ofereix
Encara més: per cultura i perquè ho portem en el codi genèric, per demanda interna i externa, perquè el clima ho afavoreix, la restauració i l'hostaleria són factors insubstituïbles de l'equació. En el curt termini, no s'hauria de deixar caure les empreses viables. Però no hi ha transformacions sense ambicions i sense fer alguns castells en l'aire, encara que es puguen ensorrar: allò desitjable a mitjan i llarg termini, el que caldria construir les cendres de la crisi, seria un sector redimensionat, més competitiu i de més qualitat pel que fa a l'oferta i al treball que ofereix. Complementari en una economia diversificada i tecnificada.
Per expressar-ho gràficament, hem de donar l'oportunitat a les persones que treballen cinc o sis mesos en algun bar de platja, per una misèria, que ho puguen fer tot l'any en restaurants ubicats en clústers i parcs tecnològics. I soc conscient que el plantejament és polèmic perquè sempre hi haurà un altre o altra que agafe el treball precari. Que hi haurà una part del turisme, el més obsolet, que treballarà mentre puga en clau low cost. Però hem d'aspirar a un poc més. Entre altres coses, perquè ens enfrontem a un futur amb incògnites pel que fa a la mobilitat i el turisme post-pandèmia i, com s'ha suggerit adés, els límits del model en un moment de canvi climàtic. La famosa transició ecològica, en la qual molts sectors haurien de fer un pas enrere.
Vull un país amb (la preposició importa) cambrers i cambreres, una professió digníssima i absolutament necessària. Vull un país amb cambrers i cambreres (cuiners i cuineres) competents i professionals, com el que descriu Toni Mollà en un emotiu article de comiat al seu cambrer de confiança, mort per Covid a 47 anys, ocupats en bons establiments i amb salaris i horaris dignes. Que no hagen de patir una temporalitat inassumible. Que treballen amb convicció i no perquè no tinguen alternatives. Si això passa serà perquè a la resta també ens haurà anat raonablement bé.
