L’article excel·lent de l’amic Joan Josep Isern publicat el primer dia de l’any a Vilaweb amb el títol clarificador "Què commemorarem el 2021?" ressegueix, com qui fa un passeig, diverses de les efemèrides que centraran i concentraran els esforços institucionals i, igualment important, d’alguns pocs o molts entusiastes de la societat civil en la línia de recordar, posar en valor i divulgar les personalitats i els llegats dels homenatjats.
En el cas del Govern de Catalunya, aquest anualment acorda a través de l’aprovació d’un decret quins considera que són els esdeveniments i les personalitats sobre les quals cal posar el focus. Aquest 2021, la proposta es concreta en un total de 17 efemèrides, entre les quals em permeto de destacar els 50 anys del discurs de Pau Casals a l’ONU. En certa manera, aquesta celebració esdevindrà un pretext per continuar recordant la figura de qui és considerat, encara avui, l’ambaixador cultural català més rellevant de tots els temps. Sobretot si tenim present que la commemoració del centenari de la creació de l’Orquestra Pau Casals, esdevinguda l’any 2020 i que partia amb un programa d’activitats molt potent i marcadament internacional, ha quedat molt afectada per la pandèmia.
El Govern és clar en relació als objectius de les seves commemoracions oficials: “Posar en relleu, recuperar i divulgar la memòria d’esdeveniments i personalitats històriques, artístiques, científiques o culturals, que han deixat empremta en el patrimoni col·lectiu dels catalans”. Hi ha molta feina a fer, aquest 2021, si considerem que s’escauen també els 50 anys de la sessió fundacional de l’Assemblea de Catalunya, a l’església de Sant Agustí (Barcelona), destacant-ne la participació de les dones; o igualment farà 100 anys de l’inici de les excavacions arqueològiques de la Muntanya d’Olèrdola o de la creació del Servei Meteorològic de Catalunya.
També aquest 2021 tindrà lloc la primera commemoració que reconeix la tasca d’un cineasta, concretament l’exercida per Segundo de Chomón, nascut fa 150 anys i al qual la Filmoteca de Catalunya dedicarà principalment una tardor d’activitats destacades, si la situació epidemiològica es troba ja sota control.
Fa unes setmanes vaig voler concloure el meu article quinzenal explicitant un desig: que les commemoracions recollissin un marc d’actuació cultural i lingüístic comú que associem als Països Catalans. El record a la figura dels pintors Hermen Anglada Camarasa o Maties Palau i Farré són importants, sens dubte, com ho són els centenaris del naixement de Felícia Fuster –també pintora però sobretot coneguda com a poeta i traductora-, Paquita Ferrándiz i Castells –actriu de teatre, principalment- o l’escriptora i pedagoga Teresa Juvé. Però no només: enguany tindrem l’oportunitat de recordar la primera veu en català de la ràdio clandestina “La Pirenaica” gràcies a la celebració del centenari del naixement de Victòria Pujolar i Amat. I amb una dimensió que depassa allò que competencialment podem considerar com a cultura (tot i que, per a mi, la dimensió cultural és la més transversal de totes) i atesa la rellevància del seu perfil com a pedagog, el centenari del naixement de Joan Triadú i Font s’endevina com un dels més potents.
Amb tot, voldria posar l’accent per acabar, a manera de continuïtat d’una feina silent però constant que el Govern desenvolupa darrerament en un context molt advers, al reconeixement i la divulgació del patrimoni musical català que aquest 2021 es concretarà en la continuïtat de la commemoració sobre Robert Gerhard (coincidint amb el 125 aniversari del seu naixement) i en el cinquantenari de la mort del músic Joan Manén i Planas, virtuós del violí i una personalitat amb una vida apassionant que l’Associació que porta el seu nom estic segur que s’esmerçarà per donar a conèixer. Tot plegat, esquitxat per d’altres commemoracions que potser no han passat el sedàs de ser considerades “nacionals” però que per a mi tenen tot el sentit i reuneixen aquest interès que va més enllà del que s’escau al Principat. Parlo de Joan Tomàs i Parés, músic i folklorista, sots-director de l'Orfeó Català i un dels informants més rellevants, gràcies a les seves múltiples missions, a l’hora d’articular l’Obra del Cançoner Popular. O Manuel Cubeles i Solé, del qual també us he parlat en aquest espai que compartim i que representa, en ell mateix, l’ànima de la dansa catalana.
Moltes i molt notables personalitats i efemèrides que demanen una mirada neta per part dels ciutadans del segle XXI. Vides i obres del passat que ens són molt presents i que ens cal, en molts casos, projectar al futur. En això treballem, també aquest any que tot just comença.
