La gala modesta però digna de la tercera edició dels Premis Carles Santos de la música valenciana, que organitza l’Institut Valencià de Cultura i que es va celebrar al Teatre Principal d’Alacant amb retransmissió en directe per À Punt, havia transcorregut amb un bon grapat de moments ressenyables. Havia estat la gran nit d’Andreu Valor, millor autor de cançó i millor gira, després d’anys de picar pedra i escenaris per part del cantautor de Cocentaina. Vetllada de reivindicacions de les comarques del sud, especialment emotiva i jovial la de Flora Sempere (El Diluvi), i d’una ciutat, Alacant, que també existeix.
Dia de confirmacions com les de Badlands, Laura Esparza i Carlos Esteban, Jonatan Penalba o les transversals Marala: saben aquell que diu que s’ajuntaren un dia una catalana, una mallorquina i una valenciana i formaren un extraordinari grup de folk (premi també als Ovidi Montllor) que, fins ara, tan sols havia actuat una vegada al País Valencià. Però Marala no són un acudit: el seu disc és extraordinari. I la reivindicació sense prejudicis de Sandra Monfort, pota valenciana de la banda, del seu propi grup però també del paper de les dones en la música i de la cultura feta des de tot l’àmbit lingüístic, va ser de les que no s’obliden.
Nit per fer un forat a estils minoritaris com el jazz (Manolo Valls Quintet) o la música antiga (Ensemble Alfonsí), per comprovar de nou com de bons són Gener, per confirmar el regnat en la divisió familiar de Dani Miquel, per acabar d’entronitzar uns Smoking Souls que venien d’arrasar en els Ovidi i que recolliren el Carles Santos com a millor disc de pop. Moment agredolç perquè, malgrat haver fet un àlbum que és una barbaritat, Translúcid, la pandèmia ha comdenmat els de Pego a no poder mostrar-lo en directe. Amb les conseqüències econòmiques que això comporta. “La cultura és segura” va ser la frase d'una nit sobre la qual planava la precarietat agreujada per un maleït virus.
Per sobre de tot, tanmateix, era la nit de Juli Bustamante, un dels admirables pares del rock mediterrani que rebia el Premi d’Honor de la Música Valenciana. No sé quants dels presents al teatre apreciaven el que significava tot plegat, però el discurs i la interpretació d’“Avions”, del seu mitològic àlbum de debut Cambrers (1981), era un d’aquells moments de guardar i arxivar per a sempre.
Havien passat aquestes coses i algunes més, les suficients per justificar l’esforç (agraït pels músics) de fer una gala com aquesta en temps de pandèmia, que visualitzava la nostra música com setmanes abans ho havien fet els premis degans, els del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Llavors, cap al final, el conductor de la vetllada juntament amb Mireia Pérez, el músic i productor Vicent Colonques, va seure en el piano de cua i es va arrencar amb una intro. I es va fer la màgia: Samantha Gilabert, l’estrella convidada, antiga component de Cactus (premi músiques urbanes) atacava la interpretació de “Va com va”, una de les cançons més simbòliques i combatives, que ja és dir, d’Ovidi Montllor. La cantant de Beniarrés va agafar la cançó des de baix, remorejant al principi, pujant el to després, fent-la créixer fins un sentit i emotiu final.
Aleshores vaig pensar que havia estat un moment bonic i així ho vaig dir en Twitter. Del que no era conscient era de la transcendència del que havia passat. D’entrada, perquè Samantha ja havia estat capaç, amb la que està caient, d’interpretar “Que tinguem sort” de Lluís Llach en una gala d’Operación Triunfo. Però des d’aquella històrica gala, la figura de Samantha s’ha agegantat. El seu primer àlbum, Nada, tret al novembre, cantant en castellà amb un tall en català, “Espere que tornes” (350.000 reproduccions ja en Spotify), ha estat en les llistes de vendes sols superat pel retorn d’AC/DC. I els seguidors de la nova diva s’han multiplicat. Per tot arreu. Literalment: 138.000 seguidors de Twitter.
Samantha havia trencat totes les barreres lingüístiques, havia aconseguit emocionar gent de moltes procedències amb la seua interpretació i havia llançat Ovidi Montllor a punts del mapa fins ara insospitats
Una piulada d’Amàlia Garrigós em va posar en alerta: la periodista alcoiana es felicitava perquè, gràcies a Samantha, la gala dels Carles Santos s’estava veient “arreu the world”. I era cert. Seguidors i seguidores d’Argentina, Colòmbia, Equador o Brasil (també des de l’Estat espanyol) piulaven el hashtag de la gala esperant l’aparició de la valenciana de Beniarrés. I comentaren la jugada de la interpretació del tema, una cançó en vernacle sobre la lluita de classes. Samantha havia trencat totes les barreres lingüístiques, havia aconseguit emocionar gent de moltes procedències amb la seua interpretació i havia llançat Ovidi Montllor a punts del mapa fins ara insospitats. I encara més emocionant va estar llegir comentaris forasters apreciant el gest envers la seua terra i la seua llengua materna. Paraules alienes a l’ambient hostil amb el qual es viuen normalment a Espanya aquestes coses.
Salvant les distàncies existents encara, a escala es tracta d’un acte de la transcendència de Rosalía publicant una cançó en català, “Milionària”, amb més de 35 reproduccions en Youtube. Amb el matís que la visibilització de la llengua i la cultura pròpies des del País Valencià sempre és més difícil. I amb l’afegit que un programa d’À Punt, la manera òbviament que tenia la parròquia de Samantha de seguir l’actuació, va saltar les fronteres. Mostrant, ja que estàvem, el talent autòcton. I una llegenda absoluta com Juli Bustamante.
Tampoc no ens tornem bojos. En uns dies, aquests tres minuts de televisió que valen un imperi s’hauran esvaït. I tornarem a la nostra quotidianitat de menyspreu i maltractaments. Però ens costarà oblidar aquest regal de Samantha la nit que va retornar, de nou, als orígens, com va recordar fa un temps en Twitter. A la reivindicació i el combat vestits amb els hàbits de la música melòdica, la bellesa i el talent. Una estrella projectada al món des de Beniarrés.
