Carreres incipients, d’artistes joves i amb projectes que transmeten frescor. Això, més les dificultats per la pandèmia, són alguns dels aspectes en comú que tenen Marala, Atlàntic, Tenda i Black Fang, bandes molt diferents que comparteixen la voluntat de fer música de qualitat.
Marala va nàixer fa gairebé tres anys i està integrat per Sandra Montfort, Selma Bruna i Clara Fiol. Una agrupació singular: Montfort és valenciana, Bruna catalana i Fiol mallorquina. Una procedència diversa no buscada. Amb tot, les protagonistes se senten orgulloses de la mescla, de la combinació d’accents, d’enriquir les cançons pròpies amb sons de cada terra. Mostrar aquest llaç que les uneix, però que és de diferents colors.
A trenc d’alba és el seu primer treball discogràfic. És una carta de presentació molt variada, amb deu cançons diferents cadascuna de l’altra. D’una banda, han arranjat cançons tradicionals, com la “Panaderina”. També poemes musicats d’autors com Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal o Isabel García i Canet. I cançons sorgides íntegrament del talent de Marala. És el cas d’“A trenc d’alba”, la cançó que bateja l’àlbum: Fiol n’ha fet la lletra, Montfort l’ha musicada i Bruna s’ha encarregat de l’arranjament vocal.
Un disc que connecta amb la tradició i la formació de les components del trio. Viscut com el part d’un primer fill. De fet, el nom del disc fa referència a aquest moment del dia en què surt el sol per primera vegada. Però, aquest primer raig ha coincidit amb una pandèmia que ha fet emmalaltir també la cultura. Publicat el 8 de març de 2020, pocs dies abans de l’inici de l’estat d’alarma i el confinament, tots els plans de presentació de l’àlbum i de gira de Marala es van veure alterats. Aquest llançament havia de suposar el punt d’inflexió del grup, acompanyat d’una gira de concerts amb banda, on s’incorporarien instruments de percussió o flautes. La idea inicial ha volat pels aires, tot i que han pogut fer sobreviure alguns bolos durant la primavera i l’estiu. Selma Bruna ho resumeix així: “Sento que era el moment de Marala de florir moltíssim, però ara aquesta flor s’ha matat i està sortint una altra branqueta cap a una direcció alternativa”.
Resulta difícil descobrir un projecte semblant al que proposa el grup pels elements tan originals i únics que les envolten. “Marala Binaural” és un tipus de concert molt especial i també molt allunyat del que el cervell entén com un “recital normal”. El públic amb auriculars, els mateixos que els de les artistes. Tothom es col·loca en cercle i enmig, un micròfon amb forma de cap humà, que fins i tot té nas i orelles. Aquest aparell capta el so 360º i les cantants poden jugar amb la proximitat des d’on interpretar la música. Si, per exemple, canten a deu centímetres de l’orella dreta del micròfon, els assistents ho rebran de la mateixa manera.
Aquest millor disc de folk les ha ajudat a traure’s l’espineta per la poca acollida que havia tingut la seua música al País Valencià: “Nosaltres no fem una música festiva i sembla que a València els circuits estiguen eclipsats per aquest tipus de so. Però, ara hem vist que ens han reconegut la feina on pensàvem que hi teníem les portes tancades. Això ens aporta esperança”.
Triomf atlàntic
El grup Atlàntic, integrat per Josep Bartual, María López, Thomas Mantovani i Fran Mesado, és la metamorfosi de Moonflower, la seua anterior agrupació. La nova banda es va formar al març de 2014 perquè la baixista, María López, se’n va anar a viure dos anys als Estats Units. En aquest punt mort, per mantenir el grup viu i poder seguir tocant, però sense haver de fer substitucions, varen decidir posar en peu Atlàntic.
Tot i que el nom té un sentit, els seus integrants pensen ara que és “la pitjor decisió de màrqueting de la història”. L’Atlàntic era l’oceà que separava López del seu grup i també el motiu directe de la creació d’una banda nova. Però ara s’han adonat que “és el pitjor nom que podríem haver triat, perquè no hi poden haver més grups que s’anomenen igual. I això fa més difícil trobar-nos”. En qualsevol cas, Atlàntic ja té dos àlbums i un EP que no va tenir massa ressò, només publicat en format digital. Així i tot, va ser una bona carta de presentació. Fa quatre anys, tragueren un àlbum complet, 1976, que ja va tenir una edició en vinil i va començar a rodar una mica més. I gairebé un lustre després, ha arribat aquest segon treball, Volem els ponts, que han preparat “sense pressa” i que ha estat premiat com el millor disc de pop dels Ovidi Montllor 2020.
Volem els ponts és tot un canvi de concepte. Josep Bartual, veu i guitarra, conta que el procés creatiu que seguien fins ara era compondre ell mateix les cançons i portar-les al local d’assaig per vestir-les entre tot el grup. En aquest segon treball han volgut “aprofitar el temps” i tot el material que ha sortit ha estat fruit d’unes sessions improvisades. Aquests nous temes no tenen el segell personal d’un membre en concret, són fills de tots quatre. El resultat: un disc fresc i directe que enganxa des de la primera escolta. Un estil power pop que destaca la força i potència que aporten les guitarres.
A banda del so, les lletres són un aspecte clau. S’hi poden desxifrar des d’experiències personals, com l’amor i la maternitat, fins a qüestions de caire social o relacions laborals. En una de les cançons clau del disc, “Volar els ponts”, es parla de trencar amb pilars socials basats en mentides i una polarització extrema. “Nosaltres creiem en el poder de les cançons per canviar les coses; per tant, veiem necessaris aquests ponts per poder volar-los i construir una humanitat millor. Al final, el missatge sempre és positiu”, assegura Bartual.
En la publicació d’Instagram on anunciaren el premi deien: “Deixem de ser els eterns finalistes”. Entre Moonflower i Atlàntic, els integrants porten junts i actius una dècada. Han estat finalistes en molts concursos, però mai aconseguien la victòria. Així que aquest Ovidi, a banda de tot el que suposa, també trenca amb la maledicció. A banda del component anecdòtic, la formació ha rebut de manera molt especial aquest guardó perquè opinen que el jurat ha repartit els premis per les qualitats de cada grup i no pel nom o per altres aspectes. “Per això estem tan contents que hagen apostat per nosaltres”, assegura el vocalista.
Si el confinament va impedir la presentació del disc de Marala, també va ser el culpable que Atlàntic es quedara a la meitat de la feina. Els faltava gravar les veus i algunes percussions. Una vegada passada la quarantena, els costà molt acabar el treball. A més, tampoc han pogut fer-ne la presentació oficial. Ho intentaran a partir de principis del pròxim any.
Tenda, revelació
Per als amants de la música i el comboi, el Festivern és la millor manera d’acabar l’any i donar-ne la benvinguda al següent. Allà va ser quan Martín Tarrasó, Claudi Penalba, Guillem Magraner i Evarist Caselles es conjuminaren en un bon propòsit, que no era anar al gimnàs o menjar més sa, sinó formar un grup musical. Tres anys després, la banda Tenda es va fer realitat amb un primer àlbum, que ha estat premiat amb un Ovidi Montllor com el millor disc de grup revelació. El nom del grup és un homenatge a la gènesi festivalera. A Tarrasó i a Magraner se’ls va rompre la tenda de campanya on havien de dormir i Penalba els convidà a la que compartia amb Caselles.
Els inicis no varen ser fàcils, perquè hi havia moltes ganes però poc material. “Només tocàvem guitarres i un caixó, no teníem res en elèctric”, relata Claudi Penalba, guitarra solista i veu secundària de la formació. A poc a poc, anaren adquirint més instruments i amplificadors, i s’iniciaren en la composició. Curiosament, varen començar a tocar temes propis en els concerts, però sense llançar-los a les plataformes digitals. La primera cançó no va veure la llum fins al gener de 2019, després de fer una vintena de directes.
Tenda no sap molt bé on encasellar-se dins un gènere musical, perquè tenen cançons molt rock i d’altres més properes al pop. Per això, es defineixen com pop-rock amb tocs d’indie. El que sí és ben segur és que en la seua música hi són presents les influències dels quatre integrants, sobretot les anglosaxones (The Beatles o Arctic Monkeys, dels quals fan versions en els concerts) traslladades al panorama valencià.
Pel que fa a les lletres, el compositor principal és Martín Tarrasó, vocalista i guitarra rítmica. Ell portava al local d’assaig una lletra, la melodia i alguns acords. I allà, amb les aportacions de la resta, li posaven el segell Tenda. “Una cançó podia canviar totalment o mantenir l’essència de la que havia portat Martín”, comenta Penalba. Tanmateix, les lletres són el resultat del que viuen i parlen cada dia els protagonistes: “Són reflexions i històries boges, sentiments i converses. El missatge final és que hem de seguir endavant amb la vida, tot i les seues adversitats”.
Tenda és dels pocs grups que li ha sabut donar una visió més positivista a la crisi de la pandèmia. Per una banda, són ben conscients d’allò que han deixat pel camí, com la gira que tenien prevista o telonejar Smoking Souls a la Sala Moon de València. Però també pensen que aquesta aturada els ha servit per compondre i crear música nova, i per tenir una idea molt més clara del que volen. “El confinament ha marcat un abans i un després en la nostra carrera, i ara sabem cap on dirigir-nos”, afirma el guitarrista. Així les coses, l’Ovidi Montllor els ha donat tranquil·litat, “perquè s’ha suspès tota la gira i el disc no ha tingut tot el ressò que podria, però han valorat la feina feta i ens han donat un guardó”.
‘Black’ i ‘funk’
La història de formació dels Black Fang és ben pareguda a la dels Tenda. Una quedada a l’estiu del 2016 va ser el big-bang. Per amistats en comú, l’ara vocalista del grup, Borja Ramírez (Calmoso, de nom artístic) va conèixer els altres integrants de Black Fang. En aquell moment, la formació es dedicava més a la música jazz i, com Calmoso, havia tingut un grup de rap als anys 90. Varen pensar a utilitzar les bases musicals que ells creaven amb les lletres rapejades en català de Ramírez. Com a l’inici només havia de ser una col·laboració puntual, la banda va passar a anomenar-se Calmoso & The Black Fang; però la cosa va quallar i decidiren acurtar el nom, Black Fang, i ser tots membres d’un mateix grup. La formació la integren Borja Ramírez, Diego Barberà, Sergio Bisbal, Joan Centelles, Bernat Fayos, Stephan Markgraf i Marc Agut.
El nom té molla, és meditat. “Black” fa referència a la música negra, amb la qual el grup sempre ha sentit una gran connexió. El joc de paraules es complementa amb “fang”, la terra mullada en valencià. I, de rebot, fonèticament, el nom d’un estil musical, el funk.
Els castellonencs han tret al mercat dos discs, i ells mateixos destaquen aquest “canvi qualitatiu” de l’un a l’altre. El primer àlbum està gravat purament en directe: va consistir en una sessió a l’estudi on tots els músics tocaven a la vegada. En realitat, capta l’essència de la música tocada en directe. Per al segon disc han volgut canviar totalment la metodologia i fer-lo A foc lent, com ho han deixat plasmat en el nom. “En les nou cançons que han sorgit hem fet un treball més eclèctic, incorporant-hi sons i ritmes d’ara, com petites dosis de música trap o disco-funk”, assegura Diego Barberà, baixista de la banda.
A foc lent no només ha patit canvis en el procés creatiu, sinó també en el seu so. Hi han col·laborat discjòqueis del seu entorn com DJ Martín Plan B, DJ Enzo, DJ RosviL, entre altres, que els han ajudat a aconseguir un resultat diferent. Però, on realment comença la gestació de les cançons és a casa de Calmoso i de Diego Barberà: “Ramírez em passa lletres i jo, músiques. Ho treballem conjuntament i a l’assaig ho acabem de perfilar entre tots, sobretot els arranjaments de vent, pianos, guitarres”.
El single que li dona nom al disc ofereix una visió diferent sobre la seua música a través de la gastronomia. Un dels versos diu: “No fem degustacions, fem plats contundents”. El baixista explica que ha estat una manera de plasmar en forma de “broma” l’afició del grup al menjar, però que el missatge a destacar és la importància del producte de proximitat. “Per això comptem amb músics de la terra, tècnics, management, disseny, sempre de casa”.
Les illes Balears, Granada, Euskadi o Madrid eren alguns dels indrets de l’Estat que havien d’acollir algun concert de Black Fang en la gira de presentació. Però s’ha suspès tot. A més, “tampoc hem tingut temps de compondre música nova ni de fer res a nivell grupal”, confessen. De totes maneres, el Premi Ovidi Montllor a millor disc de hip-hop i electrònica els suposa un xut d’energia per a continuar, tot i el pronòstic d’un futur bastant negre. “El més important que ens aporta és que el jurat s’haja mogut per l’escena underground i que haja tingut en consideració un grup de Castelló, perquè ens resulta més difícil arribar a l’escena valenciana”. “Tot passarà, servirà per a canviar algunes coses i pensem que tot anirà bé”, conclouen amb un missatge optimista.