Mire aquell gesmiler, esponerós i llenyós. És curull de flors, i les fortes pluges de la tardor li han parat molt bé. M’agrada posar-me alguna flor en la boca, i aspirar el nèctar, un deix ensucrat subtil, com un bes furtiu. Aquell gesmiler té molts més anys que jo, com també la parra que hi és al seu costat i que s’enfila entre sis sòlids pilars vora la bassa. De vegades, les branques de la parra envaeixen l’espai del gesmiler, i amb els seus poderosos circells atrapen i ofeguen les seues branques florides. Aquest també es defensa, i projecta els seus brots com meduses, en una lluita per la llum que dura, com dic, una bona estesa d’anys. Sovint imaginem la lluita per l’existència tan sols entre els animals, i oblidem com en la botànica aquesta pot ser fins i tot més dura i sinistra, quasi goyesca, atrapats per la base, per les incommovibles arrels. Quan la parra perd les fulles a finals de la tardor, el gesmiler s’estén pels seus dominis, recupera l’espai perdut, en un equilibri, o una pugna, sense quarter.
Recorde els versos de Vicent Penya: “S’ha mort el gesmiler de les flors caduques,/ suaument, a poc a poc, com per no molestar,/ i el brancatge sec, l’esquelet perenne, / es recolza sobre la paret del meu jardí,/ únicament amb el tacte fràgil del cristall/ o de les coses òssies, amb la pena de morir/ contra el mur tossut dels afusellats del dia”. Són uns versos que tenen una bellesa elegíaca, que ens remeten al solatge de la nostra existència, a les experiències que determinen el nostre bagatge com a éssers humans. El gesmiler és una planta proletària, com els geranis o la marialluïsa, i que arrela en el nostre imaginari més pregon i ens acompanya des que tenim memòria. Com aquests altres versos poderosos de Francisco Brines, de El otoño de las rosas: “Yo sé que olí un jazmín en la infancia una tarde/ y no existió la tarde”.
Mire aquell gesmiler que resisteix l’embat de la parra. La tardor avança i ben aviat tot entrarà en una letargia mòrbida, en una vida latent que té el seu misteri. Una cuereta groga fa revolades sobre la bassa, caçant alguns insectes. De vegades, es posa en un flotador que hi sura amunt i avall empaitat pel vent, i des d’aquella talaia fa les seues petites acrobàcies, entre les fulles mortes de la parra, que floten apergaminades sobre l’aigua. Ja no queden parotets, ni vespes, ni tan sols trisparissos, tan sols algunes larves de mosquits fan les seues abdominals atlètiques, condemnades per sempre a estar cap avall, com fent el pi.
En la bassa hi ha també una arna ofegada. Ara sé que la seua eruga s’alimenta de les fulles del gesmiler, embolcallades en un niuet de seda. Cada gesmiler en té unes poques, no massa, perquè mai no arriba a constituir un problema important. La papallona és d’un color blanc eburni, com dos pètals de gesmil, amb les ales de vegades una mica translúcides, i una silueta molt característica, com d’aeronau planejadora. La primera vegada que la vaig veure volar fou una vesprada d’estiu de la meua infantesa, com si es tractara d’una flor de gesmiler que enlairara el vol. Aquestes, quan cauen, fan una mena d’espiral, per la seua forma d’hèlix, i per això aquella visió inesperada de l’arna en un vol ascendent em va colpir i intrigar.
Rescate l’arna ofegada de la bassa. De la seua bellesa no en queda res, un cosset desfet, amb les ales sense escates. Certament, aquesta arna per a tots vosaltres no és res, com a molt un element més de l’infinit vivent. I, tanmateix, la primera vegada que la vaig veure volar em va deixar un rastre en la memòria. I, com diria el poeta, no va existir la vesprada.
